Albert Vila Lusilla

Blog polític i de dèries diverses

29 de novembre de 2014
0 comentaris

Ara, referèndum en forma d’eleccions

Segons Rajoy, el president Mas governa ignorant el parer de la majoria de la població de Catalunya: “Nadie tiene derecho a hablar en nombre de toda Cataluña, y menos que nadie un gobernante que ha decidido ignorar a dos de cada tres catalanes”. És evident que es refereix al resultat del Procés de Participació Ciutadana, el popularment conegut com Nou 9-N.

La veritable naturalesa del Nou 9-N és digna d’estudi: ha passat d’ésser titllada de botifarrada popular per de la qual no calia preocupar-se gens a referèndum encobert que mereix la intervenció de la justícia, i de passada, com qui no vol la cosa, se n’avaluen els resultats i les deficiències, com si no fos el mateix govern de l’Estat el que ha impedit que es pogués celebrar una consulta amb tots els requisits.

En aquest marc de despropòsits, el president Mas ha optat per la solució d’unes eleccions en clau plebiscitària, que no es podran impedir – llevat que algú es begui del tot el seny, digué.

Tot i no essent una solució òptima, com el mateix president ha reconegut, hi hem de recórrer si no volem que el debat s’eternitzi. Ja es veu que l’estat espanyol mai no s’avindrà a l’expressió de la voluntat dels catalans per les vies ordinàries; ens cal doncs recórrer a les extraordinàries.

Aquesta via no està exempta de dificultats, que caldrà superar amb entusiasme i decisió.

Hem de reconèixer que algunes d’aquestes dificultats són problemes ben nostres. Els líders polítics, amatents a la seva feina, solen ser cautes en les expressions, però quan ens traslladem a territoris menys controlats veiem aflorar el sectarisme. Si sou habituals de les xarxes socials entendreu ben aviat el que vull dir: hi un espècimen humà – a tots els partits – que no té pudor a mostrar que no resistiria aconseguir el que vol si el protagonisme de la victòria s’hagués d’atribuir a un altre, o simplement l’hagués de compartir amb un altre.

Això és així, i de moment no sembla pas senzill de posar-hi remei. D’aquí la fórmula de la llista de país, que encara produeix reticències en els més llepafils.

Tots podem tenir les nostres preferències, però ara sembla clar que hi ha un objectiu irrenunciable: les eleccions, amb la fórmula que sigui, han d’equivaldre al referèndum que ha estat impossible de fer; si no, no valen la pena.

Aquestes eleccions previstes queden emmarcades en un full de ruta més ampli, d’una durada de 18 mesos. Els punts que s’hi contemplen són clars; l’ordre i el ritme, no tant. En particular no s’entén que el procés constituent no es pugui fer en paral·lel i calgui esperar al final dels 18 mesos.

La seqüència de la llei de consultes, del decret signat amb tota la pompa, de la porcellana fina esquerdada i de la reducció de la consulta a procés de participació ciutadana – que tanmateix no ha aturat la ira de l’estat – ja són prou indicatius que el tram que queda per recórrer no tindrà pas menys giragonses (que sempre hi haurà algú que voldrà interpretar com traïcions). Però el que de debò importa és l’orientació general del camí, no si assolim el Comabona pel Coll de Tancalaporta o pel Pas dels Gosolans.

En la fase d’avui, el que cal és vèncer les reticències que encara queden i dedicar tots els esforços a la primera fase, que és fer el referèndum en forma d’eleccions i guanyar-lo. De la resta, ja n’anirem parlant.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!