Diletant i dissonant

Fa trenta anys que s’observa que, als amfibis, els passa alguna cosa que no és normal. La biodiversitat pateix arreu, però en aquest grup de vertebrats ho fa amb una intensitat excessiva. Més del 70% d’espècies conegudes perden població. No se’n sap ben bé la causa. Dit d’una altra manera, es creu que no deu haver-hi una causa única sinó la combinació fatal de les alteracions del clima, de malalties infeccioses, d’intoxicacions…

El declivi dels amfibis –que és com sol anomenar-se el fenomen– ha fet i continua fent ballar el cap d’ecòlegs i herpetòlegs. De totes maneres, el panorama es va aclarint, ni que sigui parcialment. L’equip de Cecilia Berg, del Departament de Toxicologia Ambiental de la Universitat d’Uppsala, ha comprovat que la presència de progestògens a l’aigua on creixen els capgrossos té un efecte fatal: les femelles no desenvolupen bé els ovaris i esdevenen estèrils. Aquesta és una via evident perquè una població quedi ràpidament delmada.

I les concentracions que ha fet servir en el seu treball –publicat a Aquatic Toxicology– són equiparables a les que hi ha a molts cursos d’aigua. Com hi arriben? Els primers candidats a tenir-ne la culpa són els progestògens presents als anticonceptius i en alguns altres tractaments. A part de fer la seva feina, n’hi ha una quantitat prou activa que és expulsada amb l’orina i pot arribar a rierols i tolls. Si més no, aquesta és una hipòtesi prou estesa. Als Estats Units, hi ha 12 milions de dones que prenen la píndola i, per tant, les petites quantitats excretades diàriament es multipliquen ràpidament.

Amber Wise i unes col·legues de la Universitat de Califòrnia a San Francisco van decidir verificar-ho. Els seus resultats, recollits en un article de la revista Environmental Science & Technology, contradiuen la hipòtesi existent. La pràctica totalitat de l’EE2 –la principal substància activa dels anticonceptius– és eliminada a les depuradores. Investigant, doncs, fonts alternatives arriben a la conclusió que el 90% dels estrògens que hi ha als cursos naturals d’aigua provenen dels fertilitzants naturals (fems, purins…) que s’apliquen als conreus.

Seguint el vell principi segons el qual, mort el gos, morta la ràbia, aquesta observació podria servir d’argument que reforci la campanya creixent contra el consum de carn. Que si la ramaderia consumeix molta aigua, emet gasos amb efecte d’hivernacle, contamina els aqüífers amb nitrats i, a més a més, no és bona per a la salut (greixos, colesterol…). Definitivament, ens hauríem de fer tots vegetarians.

Arribat a aquesta conclusió, llegeixo un article de Duo Li al Journal of Agricultural and Food Chemistry: una dieta estricta sense aliments d’origen animal causa un dèficit de ferro, zinc, vitamina B12 i àcids grassos omega-3. El resultat és una sang amb més homocisteïna i menys HDL (el colesterol “bo) del compte. En conclusió, els augmenta el risc de patir una malaltia cardiovascular!

Sempre podríem dir que l’alternativa millor per a suplir aquest dèficit seria el peix, però aleshores hauríem de considerar la sobrepesca que ja pateixen els nostres mars, pràcticament extenuats per a oferir-nos més producte. Podríem pensar aleshores en l’aqüicultura com una opció que evités aquest altre mal, però també hi ha efectes indesitjats associats a aquesta tècnica, especialment si s’intensifica molt.

Desestimada aquesta font, sempre quedaria la dieta vegetariana amb suplements dietètics fabricats per alguna empresa farmacèutica a partir de primeres matèries amb tanta bona premsa com els derivats del petroli…

Ja perdonareu el to pretesament graciós de la història. No vull treure importància al declivi dels amfibis ni a la contaminació aquàtica amb estrògens… El que pretenia –i encara pretenc– sense carregar les tintes negatives era alimentar dues idees:

Primera. Davant els problemes globals, no hi ha solucions fàcils. Cada vegada que creus tenir la resposta a un problema, és probable que estiguis interactuant amb altres fenòmens relacionats agreujant-los. La vella tàctica cartesiana de fragmentar els problemes en parts cada vegada més petites fins a trobar la dimensió resoluble ja no funciona en un món extraordinàriament enxarxat. És la complexitat que hem d’aprendre a absorbir.

Segona. La manca de coneixement complet i la incertesa no poden ser motius per a la inacció. S’han de prendre decisions, engegar iniciatives tot i que no es tingui garantia que siguin les bones. Sabent-ho, que no hi ha aquesta garantia, convé estar amatents als efectes i no tenir manies a rectificar quan calgui. És l’adaptativitat que hem d’aprendre a practicar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!