Peníscola, convenció corrupta

La densitat política del cap de setmana a Peníscola, amb els pesos pesants del pp, no és major que la seua densitat corrupta: ajuntaments, diputacions, direccions generals, conselleries, presidència, la generalitat valenciana sencera i les corts, tothom té les paperetes, els noms propis i els adjectius necessaris: l’índex de corrupció a València és tan elevat com exagerat, tan increïble com versemblant, que ells mateix, els pocavergonyes del pp, se’n riuen i se’n burlen de déu i de sa mare: empreses públiques, ajudes a la cooperació del partit, regals, prevaricacions, ajudes il·legals, crèdits impossibles, llibretes i quaderns de doble comptabilitat: fins i tot l’amo del pastís no té vergonya de continuar beneïnt els valencians, als quals considera desgraciats però necessaris per continuar robant política i èticament, en favor del seu pessebre.
No han tingut vergonya de reunir-se a Castelló, uns centenars d’apocalíptics, just on n’hi ha un dels exemples més escandalosos de males pràctiques de tot Europa, Castelló, que encara reclamen santificar Camps, Zaplana i Rita, en boca d’aquell miserable d’en Pons, miserable i mediocre, que reivindica la triple corona del nefast govern valencià dels últims trenta anys.

Mai els valencians no havíem caigut tan baix, ni tan fons, ni amb tant d’estrèpit. Mai els valencians no ens havíem mostrat tan inútils ni tan covards, davant l’insult que representa aguantar els porcs, ni ens havíem deixat llepar per homes i dones de tan baixa condició.

De Fabra a Rita, de Camps a Zaplana, d’Olivas a Blasco, els cromos dels polítics valencians són d’un àlbum de corrupció ordida amb traïdoria i nocturnitat, l’exemple de la inoperància, la incapacitat i la ruïna dels valencians més intolerable que la història explicarà d’ací pocs anys.

Ells en canvi es creuen membres d’un olimp baratet i còmode, d’una alçada que ja no s’aguanta, tret de la idiotesa de milers de valencians igualment desgraciats que els riuen pets i gràcies, pensant que els regalaran res: ves quants polítics europeus o de primera línia els volen al seu costat, cap d’ells, en canvi de pagar-los la vergonya d’un foc amic.

—No hagués pegat un tsunami mentre dormien, bevien o tabolaven entre conxorxes de necis.