Ulisses20

Dissabte vam viure una nit d’emoció a l’Ateneu de Bétera, escoltant el mestre de cerimònia Joan C. Martín. Com que no n’hi ha tercera sense èxit, malgrat que érem poca gent, l’enòleg va mostrar-se tan professional com la primera vegada. Com la segona. I ves que alguns oients van trobar-lo enfadat, o potser descarat, en denunciar què passa en el camp valencià, que no sembla dels valencians.
Joan Clotaldo Martín va començar si fa no fa així:
«D’ença de la dictadura, amb la Transició i la democràcia –els últims trenta anys per aclarir-mos, han sigut els de major desastre i robatori polític per al camp valencià.»

Solament que n’hi havia dos llauradors a la saleta de dins, a l’Ateneu, a més de vinaters, mestres, gent de la sanitat i uns quants amics. La contundencia que Joan C. utilitza per explicar-se va deixar mocades due joves forasteres que venien de l’interior del país, i una estrangera que en cap cas no va demanar que ell, Joan, canviés de llengua en cap moment. Entenia el missatge i la contundència d’allò que passa.

El cos de la xerrada era la presentació d’un projecte per reordenar el territori vitivinícola del País Valencià, davant el desastre patit els últims trenta anys i, sobretot, des que el pp ha ficat les mans, i ha parat la butxaca, com en tantes coses per a fer ús particular del lladrocini. Des de la taronja, passant per altres cultius, fins arribar al vi, la política valenciana pel que fa a la gestió del camp és en mans d’incompetents i d’aprofitats. Ara mateix la direcció general que governa el vi és filla d’un propietari conegut, i no cal dir els desastres que provoca en benefici del pare, la filleta. Per a postres, tan peculiar família (caldria que llegíreu el verset al calvari de Bétera), han manegat pel poble, en aquella caseta o mas de malnom cal Suïsso.
Joan C. Martín va anar explicant el cas valencià pel que fa a les denominacions d’origen valencianes, d’una política que, casualitats de la vida, també va contrària a allò que passa a Europa o al món, on les gestions polítiques del camp ni són tan caòtiques ni tan desgraciades ni tan aprofitades.

Si fa no fa, fem al contrari que els francesos, els americans, els alemanys o fins i tot els sudafricans, pel que fa al vi. I l’exemple és el resultat següent: som a la cua, al final del final, de les catalogacions internacionals, malgrat que tenim bons cellers, grans productes, vins exquisits, però uns polítics de ruïna, pocavergonyes, lladreros i refillets, per dir-les fines i de contundència semblant a l’emprada per l’enòleg de Xest.
Un repàs a la cultura, a Europa, a la filosofia, i als vins que es podíem recuperar per poc que es volgués gestionar la terra i la política de manera acurada. Res que puga fer el pp, senyors, ni voldrien ni n’estan capacitats.

Som a mans de la incompetència absoluta, malgrat que tenim professionals i gent que en sap. Dissabte ho vam comprovar, a partir de la presentació d’un projecte que va agafant cos de llibre, que es publicarà aviat si evitem un nou atac a la democràcia i a la llibertat d’expressió: mitjans com El País no accepten les pressions de València: han tancat el bloc del mateix Joan C. Martín, que denunciava a les clares què fa el pp amb el camp València i, en particular, amb el comerç del vi i la seua cultura.

Post per fer boca i paladar: esbrineu l’acord de Freixenet amb la senyoreta Valsangiacomo, directora general valenciana per als assumptes del vi, en canvi que aquella empreseta li compre milions de botelles a son pare.