#Primaveravalenciana, som un país jove (2)

O potser som un país de joves, per això anit la desmesura va portar els organitzadors a perdre rellotges i orelles, malgrat que en directe, anaven comentant això i allò: potser és que hi havia massa grups, un excés de noms que havien d’aparèixer obligadament. L’excés va ser sens dubte una etiqueta a tenir en compte. Ara, que els joves poden ser quatre, cinc, sis hores i dos dies de concert, que molts ja no recordem què vol dir, i el cansament es veu completament diferent. No treu que en molts moments, aquell concert havia perdut la tensió per la qual no ens ho volíem perdre: el sifó havia perdut gas, força, embranzida, arribava a una mena de plana erma estepària que bé et podies dir: ara on collons som, que ens hem perdut? Si l’objectiu era aconseguir diners per poder defensar-se els joves, potser ja n’hi havia prou, i la resta sobrava, tingués més o menys qualitat, més o menys traça, coherència, aquella gúspira que els grans projectes, per ser-ho, demanen: per exemple, entre els fets reals de la #primaveravalenciana i aquest concert d’anit, jo trobe un abisme, com si li hagués desaparegut l’ànima que ens havien passat els joves als més grans, l’any passat, com si haguéssem perdut sentit i orientació els objectius, en canvi que els problemes hi són, la realitat hi és, els mateixos que ens governen, que ens afuen, que ens peguen, que ens insulten amb pocavergonya, amb corrupció, amb males arts, ells no han canviat el seu objectiu, perquè no peguen mai en el buit: aprendre per aprendre. Som joves i encara estudiem. Però no badem, ni badem els grans propòsits, amb l’excusa de ser joves, per això mateix. Feina per llarg i envant!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *