marginàlies

Atacat per una traqueïtis despietada que m’ha deixat sense gens de veu, em pas nit i dia tossint; tant, que a punt estic de treure el carcabòs a cada estossegada. La doctora que m’atén adesiara, em recomana, parlant molt fluixet (és molt educada, inclinada a fer servir remeis naturals i a lligar la salut amb l’esperit), que deixi de dir res in tòtum. Quan m’ha mirat la gargamella amb la pila m’ha dit que digués “a” i, lògicament, amb el bastonet damunt la llengua per veure-la millor i les cordes vocals fetes un cristo, no n’ha eixit res més que un ventet queixós que l’ha feta exclamar: te dic que callis i som la primera a fer-te xerrar…

Quan estic cansat de tocar menuets, això és d’anar per amunt i per avall, fent ara això, suara això altre que ja cau de l’ase; quan s’amunteguen els llibres per llegir i les notes per passar a net, amb freqüència desitjaria tenir una baixa laboral d’unes setmanes perquè retessin aquestes llepolies que es van acaramullant. I tanmateix, ara que per prescripció mèdica he de callar i descansar; ara que podria llegir a plaer, amb el cap ple de rèpliques sísmiques provocades per la sacsada de la tos (molt desagradable i lletja) que no deixa –surt a estossegada forta cada centenar de segons- és impossible seguir línies i versos.

L’ibuprofèn marca el pas i la papaïna, l’extracte de pròpolis i malví, i la cloperastina miren d’abatre un veritable exèrcit de microorganismes invasors que volen fer, sinó mal de veritat, la guitza. I al desesper de la tos, s’hi ajunta l’extrema irritació de la tràquea, l’embotiment del cap esdevingut nàufrag d’una mar tòxica i l’emprenyadura supina que deixa tot plegat de testimoni.

Per això, m’escarxof a la butaca, mir de clucar els ulls per si puc becainar ni que siguin uns minuts i quan crec que ho he aconseguit, em puja del ventrell una força irreprimible perquè tosseixi. Impossible negar-se. I una tos absolutament improductiva, que encara ofén més.