València va ser una gran ciutat

Acompanyats del mestre de cerimònia en Josep Blesa, fem un tast de la ciutat i la seua bella arquitectura. L’excusa és passejar amb una mestra amiga que passa uns dies amb nosaltres, enllestint un futur intercanvi escolagavina-mata de jonc. Hem dinat paella a cals pares i després ens trobem amb en Josep a la plaça Redona, restaurada ja ho sabeu, d’ací ja comencem a apamar la immensitat de les lliçons sàvies de carrers, edificis, façanes, escales, d’aquest barri vell d’una ciutat vella tan bella: els amos de l’Europa del XV, o era del XVI?, esglésies, misses dites (per cert, hui era el vi servit a taula, protagonista dels sermons de les noces de canaan, i eren dites en una altra llengua, naturalment com obliga l’església valenciano-cristiana fa tant), parlem de contrareforma, de bisbes i bisbots que a València van ordir pitjor que el mateix dimoni, contra els valencians, la seua llenguani el seu territori, palaus, ràfecs, baixants d’aigua, àngels, tot li val per aprendre, per escoltar un home que s’estima la ciutat i tantes històries com l’habiten. Penons, muralla, portes nobles, places, restaruracions, fins i tot originals llambordes que van servir per rodar un Blasco, un vent fresc, molest, una taula per fer un café per favor, per continuar validant qui som els veritables protagonistes d’aquesta corona de guardamar a salses, passant per ses illes, per damun catalunya si no s’aclareixen a començar d’un plegat sa primera feina i principal.
No sé quant feia que no vivia un diumenge de vesprada amb tanta intensitat urbana, amb aqueix delit. Malgrat el vent i com feia picar, València s’ha convertit duran unes hores en una ciutat amable, capital europea indiscutible.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *