marginàlies

El professor Estrany era vell com un nigul i tan gentil i educat com visqué, morí com cal: havent passat la nit somniant que tenia una conversa ben animada amb Nicodem, el savi jueu que cregué que el fill del fuster de Galilea era el Messies. La seva dona, Àgueda Sugrany, setze anys més jove que ell, el trobà sense alè quan, com cada dia, li portà el desdejuni al llit. L’hagué d’estopejar perquè, segons digué al seu fill gran, en Bernat, tenia la cara tota riolera i una expressió de quietud ben apregonada.

Noranta-tres anys, tenia Benet Estrany quan morí, havent viscut, com solia dir, honorant tostemps les lletres i Déu Nostre Senyor, com era preceptiu. Coneixedor profund de la Renaixença mallorquina, se sabia de memòria gairebé tota l’obra en vers de Costa i Llobera i bona part de la de Joan Alcover.

Catalanista de ferro colat però gens donat a l’exaltació de les seves conviccions, passà sense fer soroll. Féu costat a totes les iniciatives civicoculturals de cert calat i gruix, però mai féu part de les seves directives ni es destacà per participar-hi activament. Ell tan sols volia fruir ensenyant literatura i conversant amb el clergat més respectuós amb l’essència de l’illa i el germà proïsme pobre, com solia emfasitzar. Tots els seus alumnes el recorden com un tros de pa que recitava, fins a fer-te sentir endins cada paraula, en català, en castellà i en francès. Sabia prou bé l’anglès i l’alemany però mai s’atreví a recitar-hi cap vers. Tres fills mascles tingué i tots tres igualment professors que no el seguiren, però, a l’hora de mostrar cara per les seves idees, car tots tres dediquen prou esforços a l’activisme cultural i polític.

Als quatre dies de la defunció, el fill petit, n’Eladi, s’animà a entrar al despatx del seu pare. Hi feia la vida, en aquella sala generosa d’espai i llibres. Allí hi anaven els germans a repassar lliçons i, de més grans, a consultar documents. A n’Eladi, quan s’assegué a l’escriptori, un calfred li recorregué l’espinada amb una lentitud electritzant, car sentia amb força la presència de son pare; talment com si s’hagués assegut a la seva falda.

Passada la impressió, veié un foli  escrit que semblava que el cridava. Estava escrit a mà i tot d’una reconegué la lletra del seu pare. En haver sentit una nova descàrrega elèctrica al clatell, just a la base cranial, començà a llegir:

“Mon cor repugna l’odi feroç que ens tenen molts poderosos per no voler ser com ells. I s’enreveixinen les seves estructures fibroses davant les agressions constants als nostres panorames i en percebre les xapetades maldestres i sangonoses que enverguen sempre seguit a les arrels dels nostres anhels. Si cal plantar per fruitar, plantem-nos davant tanta voracitat malaltissa. Sembrem barricades per preservar com cal i ens cal el sòl on reposa l’ordinació del nostre demble. Res no hi ha més massivament destructor que les lliçons i les ordres que manen els imbècils amb poder. Vigileu, doncs, que estan a punt d’aplicar moratòries per fer inútils tota casta de raonaments amb dos dits de front. Anau alerta, idò, que ens empobriran encara més el llenguatge i, així, ni renegar podrem. I, sobretot, prepareu-vos perquè estan a punt de començar les transfusions massives de sang de peix perquè deixem de pensar ni que sigui en calent”.

Estupefacte, n’Eladi rellegí un grapat de vegades aquell text que gens s’adeia amb son pare. I s’adonà que a l’envers encara n’hi havia més:

“No els basta tenir tots els doblers del món: han d’oferir sacrificis al déu de formigó que han creat. I jo us dic: hongkongnitzau-vos els collons; autopistau-vos la cara dura com el ciment que cagau, però fora d’aquí. Feis-vos-ho amb un buldòzer i deixau-nos en pau. Ficau-la al cony d’una formigonera i no  molesteu més les putes, que són sang de la nostra sang”.

S’hi passà tot el matí, n’Eladi, al despatx de son pare, sense fer res més que llegir un cop i un altre aquell foli curosament escrit en estilogràfica de color blau, sense cap tremolor a la lletra; escrit a posta, semblava, per ser llegit a la primera.