Paraules d’agraïment (2)

Aquest huracà primitiu, contracultural incivilitzat, ordit pel PP  i permés pel PSOE no ha pogut de cap manera amb la creativitat i el coratge de milers de valencians. Al contrari, ha provocat que els valencians ens espavilàrem com ningú.

I una segona cosa: el calvari crestià nostre per greu i savatge, no és el calvari de Palestina o Síria… A quin sant!

La intel·ligència convertida en creativitat, de tants i tants àmbits, no són fets nous, entre els valencians. Ni naixen del no-res: l’escola dels mestres de Castelló dels anys trenta, per exemple, o el moviment Freinet dels seixanta, sí que van passar-les magres: o el trio calavera de la intel·ligència universal tan valenciana: Estellés, Fuster, Guarner…, que en una certa normalitat cívica haguessen compartit altar i lloes, per la seua capacitat, són exemples que ens avisen: que malgrat els malgrats NO ens podem queixar: hui el nostre passar, i el passament general no és tan agònic ni tan alarmant.

Sobretot per dos fets cabdals i extraordinaris que ens apleguen ací i que LA HISTÒRIA en majúscules posarà a lloc:

– L’escola i la música d’aquest país.

Són dos exemples d’allò més gran que pot viure una nació, i encara que tenim aquests creminals de polítics, tenim aquests dos grans miracles cívics fets dia a dia, sense creacionisme ni falsedats : l’escola i la música

Tres Fan ball, el grup que hui reconeix GUAIX i escolavalenciana, aplega les dues coses: han sigut l’escola de ball de les nostres festes majors, d’algunes Trobades al llarg del país, i han avantposat la didàctica i l’esforç, a la feina fàcil. Més encara, són els primers a revitalitzar la festa popular pel ball, per fer-nos ballar, sense desatendre la recerca de la música popular i tradicional dels països mediterranis. Això sí, amb una bona taula i una bona conversa: els elements bàsics d’un bon esmorzar, tampoc no calien luxes: unes tomates d’ensalà, un bon pa, unes truites, unes olives trencaes, el vi, el carajillo… i el cabet en la faena.

Instruments, instruments de tradició, d’innovació, de bona escola… en esmorzars els valencians, i els músics no s’escapen d’això, també som escola.

Encà més, TRES Fan Ball i uns altres homes i dones han ajudat a fer la primera banda folk de joves del país (som un rosegó prim i ascanyat per culpa d’una conxorxa de moniatos), çò és, van destapant-se fent bona escola, de grans propòsits: i la música, com el bon vi, és l’espill i l’esperit que anima i és Ànima del país: per la música també fem escola i fem futur…

TRES FAN BALL mereixen el reconeixement dels seus.

-Una part de l’escola, la més entusiasta i compromesa, sense la qual, malgrat els fills de puta de la política, el paisatge humanístic i il·lustrat dels valencians no s’entendria.

En uns moments durs, de defraudació moral a Europa, que és com defineix Ferran Zurriaga el present en reprendre Freinet i les seues invariants, en aquests moments durs… l’optimisme, l’aposta per la vida demana l’OCUPACIÓ de les nostres places per reivindicar-nos, però també quan són de festa major, pel nostre ballar:  l’optimisme ens esperona a continuar: Vítol per Tres que fan Ball. Per molts anys!

[discurs fet en el sopar de tardor organitzat per GUAIX, el 30 de novembre de 2012 a Paiporta]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *