Ulisses20

Guaix decidí de triar el grup Tres fan ball entre els premiats d’enguany, en el seu sopar tradicional de tardor. Després em van telefonar perquè digues unes paraules d’agraïment. La qual cosa regracie, de primer perquè regalar paraules d’agraïment és una invitació a pensar, a repensar-nos: últimament m’entrene en dir paraules d’agraïment: a més, d’uns anys ací m’he fet seguidor incondicional de la música popular, d’una tradició que els valencians, aquesta vegada sí, podem lluir pel món sencer. Sóc d’un poble d’una de les veus més excelses del cant d’estil: el Xiquet de Bétera, i fer un discurs d’agraïment per la música popular em fa el pes i la cistella per portar-lo.

Per la música, no podem si nó fer una lectura optimista d’allò que ens passa als valencians, i si sou dels parits que teniu el Manual indispensable del mestre FRECHINA, no dormiu sense llegir-lo: La cançó en valencià, dels repertoris tradicionals als gèneres moderns és un tresor que molts països rics voldrien.   

Tres fan ball forma part d’aqueixa identitat incombustible del país que tenim: la música dels valencians és una marca de primera, de primer orde.

Amb una intel·ligència fora de qualsevol dubte, els valencians hem sigut capaços de bastir un monument a la cultura universal, no solament a la pròpia (els eufemismes pròpia, nostra, nostre… podríeu anar bandejant-los). Sense gaire ajuts. Això de la música és un miracle millor que el de Lourdes i Fàtima. Comparats amb la música dels valencians, els miraclers Lourdes i Fàtima queden a l’alçada de l’Starski i Hutch.

I la música en valencià no és flor d’un sol dia, ni d’una temporada, ni ve d’un segle…

Els últims mesos, aquest rere País Valencià va fent-se cada vegada més clar, més ufanós i més visible. I va fent-se també país, malgrat la invisibilitat a la qual ens havien obligat dos miracles valencians o pseudovalencians: el psoe i el pp. El Gordo i El Flaco representen una mentalitat rància, passada pel lladrocini en favor d’ofrenar noves glòries a un estat que, mentrestant, ens robava les caixes, els bancs, la hisenda, prohibia la TV3, atacava l’escola pública o atuïa hospitals i altres serveis…, amb el consentiment de Fàtima i Lourdes, naturalment, que és la versió judeocristiana d’aquells dos partits.

Sí, som un país de corrupció exquisida, de tan profunda, barroera i poc estilosa en la forma (n’hi ha pa rebentar amb els cossets de Rita, Rus, Fabra, Blasco o Camps…PA REBENTAR) Som un país torpedinat fins a extenuar-nos el respir i encà voldrien evitar-nos la salvació… Sort que els de Bétera ho tenim millor que els de Picanya, Catarroja o Torrent, millor que els d’Aldaia, Xirivella o Alaquàs, perquè a Bétera almenys tenim la Porta del Cel a tocar.

Amb la crisi, al pp se li han acabat els rescursos, no tenen diners ni pa bombes… Exagerat? Home, ells encara voldrien usar-les, descaradament com sempre han fet, contra Fuster, contra Guarner, contra llibreries, societats musicals, contra l’escola, contra el nom del país mateix, contra la llengua: els seus mètodes diem-ho clar, són terroristes. Però ara sembla que la situació clama al cel i, a Europa, els miracles ja no enganyen, que davall la sotana els refillets tenen el mateix que nosaltres. Res més.
[continuarà]

Enlloc com a València, no s’ha viscut una deforestació econòmica tan salvatge –la ruïna de bancs i caixes valencianes és per riure-se’n del que passà a Amèrica el 2008 amb Ledman Brothers. Enlloc s’ha permés una ruïna política legalitzada, el govern del pp, consentida per l’oposició majoritària, el psoe, i la còrrua de calaveretes: els jutges, l’església, la policia i tants mitjans que mamen dels seus pius i mamelles…, fins i tot la monarquia venia a peixar dinerets a València: sí, durant anys els valencians hem estat en mans de l’estupidesa: que té una garbera de noms coneguts, propis, nefastos, mancats d’una intel·ligència mínima.

-Els creminals ens ha portat al desert (enlloc d’exigir-nos transvassaments d’aigua caldria exigir-los, a ells, transvassaments d’intel·ligència) i aquest desert que patim, aquesta travessia-calvari és sembrada de corruptes i de torpalls…

Pos tot plegat, aquest huracà primitiu, contracultural incivilitzat, tanta destrucció no ha pogut de cap manera amb la creativitat i el coratge de milers de valencians. Al contrari, ha provocat que els valencians ens espavilàrem més que ningú: