La imposició del plurilingüisme (2)

L’escola ja juga un paper fonamental en favor del plurilingüisme. Més potocolària que eficaç, ves, però l’escola és una institució respectable, massa vegades poc respectada, o escoltada en el sentit ample de voler entendre-la. Així que no pot ser avanguarda, ni un experiment pedagògic, ni és gaire exploradora de grans idees. És ver que hi ha excepcions notables, i grans mestres que han fet història i camí llarg en la seua traça pedagògica, mlagrat les contracultures governamentals (Montessori, Freinet, Ferrer…). Últimament, tant Escola Valenciana, que aixopluga milers de mestres i alumnes, com UCEV (unió de cooperatives d’ensenyament valencianes) han fet manifestos en favor de l’ensenyament de llengües.
Qui voldria posicionar-se en contra d’aprendre llengües? Malgrat que sabem el joc que fem i que juguem un paper en desequilibri, volem atendre les necessitats de la gent, de comunicar-se amb la resta de gent. Però, ai, vivim un model que, a diferència dels exemples nòrdics, tenim una escola que no decideix ni té autonomia d’acció. Amb tot, defensem un equilibrat ensenyament de llengües, eficaç i contrastable dins les condicions que se’ns permet de jugar. No, no arribem a l’èxit perquè no tenim els mitjans, ni socials ni lingüístics necessaris, però tampoc no disposem ni dels ajuts mínims necessaris. En aquest Estat plurilingüe, des de la dreta i l’esquerra, l’escola ha de construir-se en base a la voluntat dels mestres, contra l’una i l’altra la majoria de les vegades.

Per cert, quan se’ns argumenta allò tan amanit de les societats bilingües, ja sabem que fan trampa, els polítics. Perquè no n’hi ha, de societats bilingües enlloc. N’hi ha individus amb domini excels de llengües, si voleu, però això no es correlaciona a tots els habitadors d’aquell medi, ni de lluny el somni bilingüe coexisteix, sinó és en situacions de llengües sotmeses a pressió. L’exemple espanyol és de calaix: sempre ha defensat un model d’una llengua sobre la resta, sotmetent a pressió la diversitat lingüística, no solament del territori que ocupa, alerta, fins i tot impermeable a l’ensenyament de la resta de llengües, i encara contra aquella que, pretesament, pregonen de voler ensenyar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *