La imposició del plurilingüisme (1)

El concepte plurilingüe és enganyós. Polític, sobretot. En la seua majoria d’ocasions, trampós. El cas valencià és paradigmàtic, perquè s’ha decantat pels adjectius pelloratius gairebé sempre. Si hom posa damunt la taula la situació valenciana el més objectivament possible, comprova que és la conselleria d’educació del pp, fins fa quatre dies governada pel cràpula font de mora, qui més interés tenia a defensar el plurilingüisme entre els valencians. Com a poc caldria posar-nos en guàrdia: ep, compte! I posar en alerta tots els sentits i els coneixements coneguts de la civilització dels últims mil anys. Que el pp decrete obligadament un Pla, sense comptar amb els mestres, ni amb la universitat, ja sabem què vol dir. De primer, que no té cap interés que els xiquets valencians aprenguen llengües. La qual cosa determina per si sola l’obscenitat de l’objectiu i del propi concepte, plurilingüe o plurilingüisme. De segon, l’objectiu per als polítics del pp, sense base científica ni experimental d’aquest ni de cap altre pla no és sinó el domini del castellà per sobre de tot, ací i enllà. La resta, malauradamenrt, li la bufa. Fins i tot que els xiquets valencians puguen tenir un domini acceptable de l’anglés, li la bufa. Perquè ves que podria fer coses d’interés, un govern, per aquest objectiu, abans d’imposar un pla demagògic tan poc eficaç, per a l’aprenentatge de llengües.
Per tant, quan hom defensa a ultrança un pla per estudiar llengües, i són els primers a no voler usar de les llengües del seu país, el primer que cal fer és dubtar de la seua bondat. De l’eficàcia ja no n’esperem gaire.

[A propòsit de la invitació a parlar de plurilingüisme en el congrés de cooperatives que es farà a Sanxenxo, Galicia]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *