L’Aljama eren tots els valencians

Caldria parlar de Xulilla, de Sot de Xera, de Casinos, de Xestalgar, de Bugarra, de Riba-roja, alguns d’aquests pobles, en alguna de les primeres comarcalitzacions, eren dins el Camp de Túria. El foc no té manies, ni entén de geopolítica, ni de retallades, ni dels nivells primaris d’una certa responsabilitat. Les imatges publicades als mitjans ja descriuen com és el final de l’estiu valencià, pel que fa als paratges naturals. Però no tornaré a dir el mateix, sobre la gestió del patrimoni i els nostres polítics pocavergonyes i incompetents, hui no.

Hui acabe el periple viscut el cap de setmana a Barcelona, acompanyant l’Aljama. Perquè són una colla que mereix la nostra atenció, que vol dir la nostra admiració sincera per allò que ens han representat, hui i més vegades, perquè fa molt que ens regalen gratitut en cada festa. Els valencians, tots, érem en el ball que l’Aljama va ensenyar en aquella plaça de Sant Jaume de gom a gom, a galop de la Mercè. Metafòricament, és clar, perquè tots els valencians no hi cabíem, en aquella plaça, mlagrat que caldria intentar-ho a vore què passava; per convidar-nos que no ho diguen.

-I, vosaltres, els de l’Aljama, per quants diners vindríeu a Barcelona?, els van demanar en agost, i ells: – que no ens coste res de la butxaca, prou.

Infinitat de vegades, els músics ja viuen d’aquest generós jornal, de malviure en favor de la música, d’acompanyar-la amb balls i danses que dignifiquen la festa i, sobretot, la cultura: balls que representen la faena, la festa que hem dit, que simbolitzen la mort, que es ballaven centenars d’anys enrere, quan les places dels pobles s’omplien d’estretors però també de goig, després de la faenada del camp, de les collites, de les veremes o simplement de preparar la terra per la sembra. Potser que encara no hem apamat la dimensió aconseguida, o potser que volem exagerar la mesura per situar que, per uns minuts, Bétera era en un mapa gran, de primer ordre europeu, mentre el públic sentia l’ànima dels balladors i el pèrfum de l’alfàbega, la veu melodiosa de Marieta per la de l’ú, una jota, un bolero…

Dos detalls finals: les hores d’autobús quan veníem a Barcelona van dedicar-se als monyos, a les agulles, a mirar-se el vestuari les balladores perquè no agafés forma ni s’arrugués, a triar les cançons i els balls, en un silenci major, que les veus a penes trencaven. Dormíem de tan en tan. Vet ací la concentració dels joves per la feina que farien, i els més grans, que s’escoltaven el Botifarra i altres veus d’estil. Durant la baixada a València, la cosa va canviar completament: els joves es van desllorigar, amb crits, ritmes i altres quotidianeïtats menys sòbries, ningú no els va renyar ni dir prou: la tensió s’havia convertit en una altra festa, que és ben bé una altra història. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *