I on més tinc consol, i menys haig lo cor fort,
car d’ira e dolor fa mon coratge port,
per què el conhort retorna en molt greu desconhort
e per això estic en treball e en deport
i no tinc cap amic i ja cap goig m’aport,
més tan solament vós, per què jo lo tinc portat
en caient i en llevant i sols sé en tal sort
que res no veig ni sento d’on em vinga consol. (Lo desconhort, 5-12)
Encara us dic que porto l’Art general
que novament és dada per do espiritual
per qui hom pot saber tota cosa natural
segons l’enteniment ateny lo sensual.
En dret i medicina i en tot saber val,
en teologia, la qual m’és més coral,
i sobre qüestions cap art tant no val,
per destruir errors per raó natural,
i tinc-la per perduda car queixa de hom no cal;
per què jo en plany i en plor en tinc ira mortal
car cap hom qui perdés tan preciós cabal
no podria haver mai goig de res eternal. (85-96)
Ramon, tothom qui vol dur al compliment
sia d’algú sia de molt gran estament
convé el sàpigues tractar discretament;
més si vós no sou home discret i entenent
segons el fet, si en fas rancunament,
queixar-vos a tort, i sou aprenent
d’aquells que són discrets i fan sàviament (169-175)
Si donar no pots, pobresa pot estar
contra el teu negoci, n’hi deuries pensar
que els senyors mai s’inclinen per donar i pregar
als precs que hom els fa; perquè us vull aconsellar
que, si donar podeu, penseu en l’anar,
car per donar podreu la resta acabar. (193-204)
Com no recordes Job que tingué tal perdiment,
qui en sa persona sofrí tant de turment,
esdevingué tan pobre, quedar sense res?
Però s’aconsolà, i vós per res vivent
no us voleu consolar, estant amb salut,
heu heretat diners i vestiment,
infants i d’altres coses d’on hom ha pagament. (591-597)
Car podria ser que en lo fet no siau
i que altre sia el fet que vós no procureu,
per lo qual el món sia a bona fi menat;
car si altre és el fet, per ningú treballat,
podries treballar-hi si mil anys vivíeu
que ja vós no veuríeu això que voldríeu
car hom no pot complir fet quan s’ha desviat. (639-645)
Al partir s’esguardaren amb molta caritat,
pietat i dolor, cascú agenollat,
i cascú senyà l’altre i es regracià.
L’un se partí de l’altre amb molt sospir gitat
car mai no suposaren que s’assemblessin tant
en aquest món, o en l’altre, si a Déu ve de grat.
Cadascú de l’altre s’anaren allunyant
tantost foren l’un per l’altre molt fortament desitjat. (785-792)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!