Agost (15): el miracle del Gos

Com que era el Gos, ens vam llevar tard, descaradament. De vesprada encara vam tornar a fer el gos, i després ja va venir la festa rodà. Vam passar per l’exposició que hi ha a l’Ajuntament Vell, sobre el coet i els artilugis antics per fabricar-los, sempre artesanalment, i vam pegar cap a la coetà infantil. És una mena de cordà preparada perquè els xiquets s’entrenen a viure el foc des del seny, és el que es pretén, i fan una cordà que acabà en un punt àlgid, ràpida i contundent, que feu córrer més els adults que s’ho miraven darrere la gàbia. Encara vam tornar a visitar l’exposició sobre el coet i vam anar fent temps fins a l’hora del gran espectacle del dia, la coetà del Gos que disparen els majorals, aquesta vegada sí de valent. Són uns trenta-cinc minuts d’una força i una vivor que, qui la viu de dins, no oblida mai. De fora estant, la sensació és espectacular. Per esperar cada any el dia i aquella hora en punt de les deu de la nit.
Més tard, els amics ens vam concentrar a l’ateneu, com cada dia, perquè a més de la guàrdia hi havia concert de blues. Sí, bona música i molta festa, el concert va arrossegar un munt de gent, que el corral era ple, així que nosaltres vam ocupar la part de la plaça, que era ben viva i amb més taules que sopaven a la fresca. El Gos és el tercer dia gran de la festa i aquella era la sensació que es topava la gent que anava amunt i avall. La major part dels que hi havia a l’Ateneu eren forasters, atrets pel grup, i allò era un ple com poques vegades hem vist, malgrat que de socis de l’ateneu n’hi havia pocs, realment.
Ens vam visitar els municipals, perquè un veí deia que n’hi havia prou de siroll, malgrat que de l’albereda pujava amb major intensitat i volum el brugit i el terrabastall, però nosaltres teníem el permís fins a la una, i no fins a que manen els cànons i els poders desiguals en les decisions i en la intensitat del destorb.
Res que no es cura amb bones paraules, amicalemnt. Més tard, uns quants comiats, i part de la colla que ja es despartia per tornar cadascú aprop dels seus per acabar vacances o per començar a planificar la tardor, que també serà llarga i ara mateix preocupant.
Al punt que tancàvem va entrar juanín el paler i vam traure conversa llarga, la que podíem, que ell, segons que va explicar repetidament, havia xuplat de valent i li costava de rematar les frases i les idees; parla, parla!, em deia, mentre ell procurava de vore com arrodonia allò que feia estona ja havia començat a dir, anit tot bondat i encaixades, juanín, que va anar explicat-nos això i allò dels caragols, la família, el treball i com un colp va caure de dalt baix de l’obra amb el xino (un carretó per pujar formigó), que després volien descomptar-li del jornal, ep, veus com això de l’ateneu si no tens manies,  és de portes obertes per a tots, oncles i nebots, i no com expressen de reüll alguns botarates quan passen per la plaça i s’estiren com si la façana dels dimonis congriés un purgatori de penes d’un dolor de morir-nos pel cor i per l’esperit.
Tot plegat, el miracle del gos, de Sant Gos, per recordar un altre any com un dels jorns principals de les festes a Bétera.

Per cert, que encara hi ha algú que no sap que les fotos exposades a l’Ateneu d’esperança casanoves són a la venda, perquè conserveu un record inguarible de la freixura de Bétera i la seua festa. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *