Ulisses20

Espana fa dies que agrana cap a sa casa. Fa segles que agrana d’aqueixa manera, en el seu favor. Que en realitat mai és el favor de l’espana que ells diuen que és, sinó exclusivament aquella que els convé. La que paga, sí, aqueixa no falla que és la perifèrica també, sobretot la de l’est. El nord ho té arreglat a la seua manera i no compta. Aquest dies no hem vist que comptés excessivament.

Però aquest dies i mesos, espana agrana cap al seu centre vital que tot ho fagocita, i amenaça de tancar les autonomies. De plegar-les si més no a la seua gerència. De l’un costat, és la gerència d’un fracàs, de l’altre, la seua gerència continuarà demostrant-se fracassada.

Ells no peguen patà, que diríem al poble, i agranen i aprofiten el moment, d’emportar-se cap al seu domini allò que poden, que és gairebé tot. Ara fins i tot pensen a enviar-nos uns homes centrals, la despesa dels quals també pagarem nosaltres, en canvi de veure si allò que ens deixaran, unes almoïnes pudentes, seran o no ben gestionades.
Ves que sempre agranen cap a sa casa que, no ho oblidem, tampoc no és la nostra casa.

Però, què fa la nostra csasa, mentrestant? Negociar. Provar de negociar una eixida digna de la subcrisi de la crisi. O de la subcrisi pròpia que ells ens han provocat. Com que tenim dèficit fiscal, i hem de pagar-los el seu descalabre fiscal, no ens queda res per sobreviure, i damunt ens provoquem més crisi, i una situació insostenible.

Deixant a banda si sense dèficit fiscal podríem o no sobreviure (que també som burros, ei) no sabem agranar cap a casa, cap a la nostra. I negociem. A vore si així, amb el respecte i tota la pesca, som capaços de guanyar uns quants quinzets. Vaja, que no sabem agranar. Vull dir que si saberem agranar, no negociaríem sobre mínims: negociaríemels màxims, i llavors sí, que començaríem a agranar cap a casa. Naturalment, agranar vol dir fer pols, molta pols, però això no vindrà de quatre esforços. Després cadascú el seu plomall o espolsador i en pau.

Ves com se’n riuen, sinó, aquells d’espana: que diuen que volen negociar, ha!, se’ns riuen a la cara. Se’ns pixen. Amb raó, fa segles que no saben fer una altra cosa. Perquè nosaltres mai no els hem ensenyat la granera. NI els hem dit que les coses entre igauls… Ah, que no so iguals, naturalment.

Mentre el sainet de la granera, del trenet i la bruixa no s’acaba, caldrà acompanyar els homes bons, o els bons homes. Sí, perquè els homes bons van en burro, que no tenen ni per comprar-se una granera, pobres, i encara volen arribar a Brussel·les, a deixar les queixes i les coses que nosaltres demanaríem de canviar, ara mateix.
A vore si enllà enllà, a Brussel·les, els regalen unes graneres fortes, home. I ensenyeu a uns quants rucs catalans (autòctons i autonòmics) de la política a agranar.