sense ganes. I tan convençuts com n’hi ha, que “ho aconseguirem” alguns. La poalada de “realitat” que els caurà a sobre als del Principat farà època.
Publicat el 25 de juliol de 2012
El nostre inside job particular
Tenim el que tenim, el que mereixem, el que ens guanyem cada dia. Bé, això tampoc no és cert, tenim el que ens obliguen a tenir, sobretot si qui obliga té els militars, l’església, els mitjans, i suficient carisma per convèncer-nos que, aqueixa situació que vivim, és la millor per ells. Sens dubte que ho és. Nosaltres els paguem milers de milions, als espanols, i ara mateix paguem tant que no tenim per sobreviure. Així que ens cal demanar-los que, del que paguem, ens deixen llepar un prèstec per anar tirant. D’acord, diuen els espanols, com veiem que no podeu sobreviure, us deixarem en prèstec una petita quantitat de diners. Però de primer acceptareu que no podeu sobreviure sense, sense nosaltres els espanols, volem dir. Sí, sí, el que calga, diuen els catalans&els valencians, sense remugar ni poc ni gaire.
Tot plegat és una vergonya, sí. De pimer, perquè els nostres polítics són incapaços de gestionar per sobreviure. De segon, perquè els nostres polítics són capaços d’acceptar aital humiliació sense cagar-se ni queixar-se. IdDesprés, perquè els nostres ens fan passar vergonya, veure on han fet arribar el nostre país, de veure que prefereixen viure de genolls a acceptar la torpesa. Vet ací la humiliació que ens faran passar: que tot aquell exèrcit de xitxarel·los passen damunt nostre, rient. No és preocupant, solament. No és solament una vergonya. És el que hem anat sembrant durant molts anys. Tant de temps que fins i tot revoltar-nos, contra la vergonya i la misèria d’allò que vivim, ens fa por.
Naturalment, tothom se’n riu de Catalunya (semblem cagalunya), sobretot de catalunya, perquè ha de demanar l’almoïna: de valència la riota és general, passe el que passe, som la riota de l’espai sideral (però amb vint anys de pp ja podien pegar per fotre’ns, tants refillsdeputa com han mamat).
Si arribarà a ser trista, la nostra història. Com podem haver arribat tan pou avall, amb aquests politicastres?
-El pacte fiscal, el pacte fiscal! (clamen encaraper amargar-nos les vacances…)
Tot plegat és una vergonya, sí. De pimer, perquè els nostres polítics són incapaços de gestionar per sobreviure. De segon, perquè els nostres polítics són capaços d’acceptar aital humiliació sense cagar-se ni queixar-se. IdDesprés, perquè els nostres ens fan passar vergonya, veure on han fet arribar el nostre país, de veure que prefereixen viure de genolls a acceptar la torpesa. Vet ací la humiliació que ens faran passar: que tot aquell exèrcit de xitxarel·los passen damunt nostre, rient. No és preocupant, solament. No és solament una vergonya. És el que hem anat sembrant durant molts anys. Tant de temps que fins i tot revoltar-nos, contra la vergonya i la misèria d’allò que vivim, ens fa por.
Naturalment, tothom se’n riu de Catalunya (semblem cagalunya), sobretot de catalunya, perquè ha de demanar l’almoïna: de valència la riota és general, passe el que passe, som la riota de l’espai sideral (però amb vint anys de pp ja podien pegar per fotre’ns, tants refillsdeputa com han mamat).
Si arribarà a ser trista, la nostra història. Com podem haver arribat tan pou avall, amb aquests politicastres?
-El pacte fiscal, el pacte fiscal! (clamen encaraper amargar-nos les vacances…)
Com podem ser tan ridículs, collons!
Comparteix això:
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent