Fa molts anys, molts, quan els Joglars encara feien teatre, van vindre al meu poble i van actuar al saló d’actes de l’institut on jo havia estudiat el batxillerat. El Francesc Tàrrega. Recorde el títol de l’obra. M7 Catalonia. Era una explicació que es feia, en algun moment de futur, d’una civilització que havia hagut a un lloc de la Mediterrània molt temps abans de l’explicació. Els actors anaven explicant alguns aspectes, molt tòpics, d’aquella cultura desapareguda. Un detall interessant era que, mentre avançava la representació, es descrivia la cuina d’una paella que es cuinava de veritat. Era de destacar que ja fa tants anys, allò devia ser finals dels setanta o el mil nou-cents vuitanta com a molt, hi havia una continuïtat en el coneixement del País. L’obra era entretinguda i feia una certa gràcia. Semblava que els catalans ens rèiem de nosaltres mateixos, que sempre ho hem sabut fer. No com els veïns que mai ho fan i semblen ridículs en el seu posar solemne i buit.
El cas és que en un moment donat de l’obra, un dels narradors explicava que una de les característiques d’aquella cultura desapareguda eren els renecs. I demanava a un parell de supervivents que en digueren alguns. Els aborígens s’engrescaven i acabaven dient-ne un parell de tan recargolats que encara els recorde: “Redéu, me cague en Déu i en la Creu” i “Me cague en cent putes verges del Grau”. Va ser un moment de fortes riallades a la platea (aquell saló només tenia pati de butaques. I reversibles. A una banda l’escenari, a l’altra l’altar per a fer missa).
I el cas és que ara, veient que al final jutjaran a Willy Toledo per insultar Déu i la Mare de Déu a través del Facebook, he recordat que en aquell mateix edifici, uns pocs anys abans, a les classes d’Història, em van explicar el gran llegat dels “Reis Catòlics”. I que en bona mesura era la Inquisició i un imperi que de seguida es va començar a fondre com un terròs de sucre en aigua calenta. I el protagonista d’aquella Inquisició era un tal Torquemada, que fins i tot a les classes d’Història en els darrers anys amb Franco viu, apareixia com el dolent de la pel·lícula.
I pense que tots aquests anys han passat sense pena ni glòria. Els Joglars han desaparegut i el seu líder, Boadella, es dedica a insultar els qui vivim al seu país des del país del costat. I la Inquisició sembla que ha tornat. Esperem que siga un retorn breu i que ningú prenga mal.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!