La justícia espanola declara la guerra a l’escola

Una declaració de guerra en tota regla. Per traïdoria. Un colp d’aquest calibre és un atac frontal al país, i el president hauria de convocar d’urgència el seu gabinet, els consellers i els mitjans i dir-los-ho clar: a prendre pel sac la justícia espanola. Perquè un atac directe a l’escola i a la llengua és un insult al país, a la voluntat popular, al parlament, a les institucions, al govern…, ves si no fa pudor tot plegat. Una merda, pudor, és portar el feixisme per les institucions legalitzades d’ells, que sempre tindran majoria. majoria contra la perifèria. Espana no ens aguanta, no ens vol si no és de cap cot, ofegats, sotmesos. Ves quina prostitució no s’havia destapat dins la pròpia justícia, al capdamunt de tot, i se n’ixen per aquest cantó, d’insultar-nos directament: democràcia?, ni la coneixen, ni la volen, ni se la creuen. Quan no són les lleis espanoles, els polítics espanols, són els jutges i els jutjats espanols. I no ens podem creure res. No els podem creure més. Desacatament? No. El desacatament és insuficient. L’única via possible és la independència. I ja fa tard el president Mas de convocar la roda de premsa i fer una declaració valenta. D’estadista, de polític, de coratge. Som o no, un país?

– El puterio judicial és de l’ordre de l’economia, la banca, la corrupció i tota la martingala parafeixista espanola dels últims setanta-cinc anys, des del colp d’estat d’en franco i els militars que patim insuficiència… Però fins i tot és perillosa, la justícia, infinitament més creminal. A cagar, home, a cagar tants monicacos com es pensen herois de cacau i plàtan.

Un pensament a “La justícia espanola declara la guerra a l’escola

  1. com els principatins van deixar-nos a mercé de l’espanyolalla fa 30 anys. Quan dic principatins cal dir afinar i dir-ne, el bon gruix de gents de les quatre províncies espanyoles que pateix vertigen en travessar el Sènia o creuar la mar. Una nova i suada maniobra de despistament. Sempre igual.  cada jugada convergent la rèplica una òstia a qualsevol element sentimentaloide. I una peça més sobre el tauler de negociació. El peix que es mossega la cua. Poseu-vos com vos poseu: assolir la independència en español tampoc estaria malament. Trencar-los el cercle viciós seria un xoc per al CNI. Això que passa no ho pensa cap polític, això és obra de serveis d’intel·ligència pagats amb les nostres espoliacions.
    A hores d’ara i després de tant d’esforç esmerçat, o un camí és senzill o és errat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.