Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Publicat el 15 de maig de 2012

#Nosaltres els valencians (la jove del parasol)

És una bona nova, avui, enmig de la tristor de què va passant al nostre país, a Europa i al món. Sobretot a Europa, però també al nostre país. La jove somriu, com si sabés que algú l’ha agafada en aquella festa, per l’escola i per la llengua, a cobert d’un sol infernal, que la beator de la maedéu ens va enviar per castigar-nos la gosadia de baixar a València, des de la perifèria. Veníem a reconquerir la ciutat uns pocs milers de valencians, malgrat que n’esperàvem més, però diumenge i aquell sol, i uns altres miratges que no volem explicar, van desviar una part dels valencians cap a la muntanya o cap a la platja (ja hem descomptat els ciclistes, els diumengers acèrrims de Portaceli, els asidus de les casetes, els jubilats, les mestresses de casa, i els militants del pp que tenen prohibit de venir a festejar l’escola i la llengua.
La jove porta el parasol amb aquell art que li van ensenyar de menuda, al poble, perquè ja tenen hàbit les joves veïnes del seu poble quan són a punt de festeig, de passejar-se davall parasols que són art pur, enjoiats, brodats de fil d’or i més filigranes, sí, la jove somriu perquè sap que contempla un dia ple, amb els seus, i ho viu com solament podem viure el goig, els valencians benparits, a punt de menjar-mos el món, de tornar a ser al món, l’endemà que feia cinquanta anys que Joan Fuster publicava la nostra pròpia bíblia, la dels valencians, amb maedéu o sense, en favor de la ciència, de la cultura, de la fe en l’home racional i noble.
Sí, la jove és ací, mirant-nos, contemplant el fruit d’escola valenciana i els arbres d’una albereda ufanosa i espectacular. Casualment, algú m’ha dit que ens mirava, que ens esperava, per protegir-nos d’aital infern, i convidar-nos a l’aixopluc.
Nosaltres també veníem amb un paraigua semblant, que volia imitar el mateix parasol, blanc, net, que havíem comprat en un viatge a Itàlia. Solament una gernació enfebrida, apunten que seixanta mil sense exagerar, ens va impedir de trobar-nos. Ara tenim vint-i-cinc anys per endavant, per un nou encontre, atzarós i casual. O cinquanta, per retrobar-nos tots els valencians.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de mestres d'escola per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent