Al llaurador li ix a compte, el canvi, perquè encara compta amb pessetes, malgrat que els euros campen més de deu anys, que ells compten en pessetes. Home, el mercat els ho posa ben fàcil. Una clemenules, una pesseta. Redó. Compte redó. Un conte, realment, el preu que rep per tanta feinada i tanta despesa.
Ara mateix, el camp valencià de les taronges va d’aqueixa manera:
– Gener serà el darrer mes que comercialitzarem clemenules. De fet ja van de cap a caiguda. No en volen ni en pintura. El preu que s’ha pagat? Un euro l’arrova. Un desastre comercial. Mon tio Taronger (és el cognom d’un home que en sap barbaritats del camp, que se l’estima i s’hi ha dedicat tota la vida, la vida sencera, i els ànims, i l’esperit, tota lànima dedicada al camp), doncs mon tio ja ho deia feia anys: arranqueu les clemenules, gireu els arbres d’una altra varietat. Com ho sabia? Com endevinava fa anys el desastre que ens passaria. No ho sé. Ell ho sap i no s’amaga.
Al meu cosí ja li han collit les nàvels, perquè no s’esperava a tenir un desastre també amb les grosses, després del que ha passat amb les clementines. Li les han pagades, segons que em conta mon pare, a 250 pessetes l’arrova: pessetes, eh!, pessetes!, em repeteix mon pare perquè em faça la idea i els comptes d’un altre desastre anunciat: amb això no traiem ni per a pagar l’aigua ni les polvoritzades. Però s’assegura de traure uns mínims, un any que pinta ben malament per al camp. Ahir, l’Emili em deia que serà dels pitjors anys que coneix. Potser que tinga raó. No les volen ni donades, algunes varietats. Emili és dels llauradors djoves, dels joves que ha preferit de dedicar-se al camp. Jo en porte a l’escola i els xiquets diuen que són boníssimes, millor que els plàtans, les peres, les pomes, però no les volen ni donades, els comerços, i els xiquets se les mengen a grapats. Em sembla que la campanya que fem a l’escola, que en mengen les que vulguen, és també en favor de la taronja, d’una dieta correcta.
La Unió i i l’AVA, sindicats d’esquerres i de dretes del pp, han fet una moguda queixant-se del que passa: la moguda consistia a plantar-se davant els supers Aldi i Lidel, i tirar en terra uns quants basquets de taronges, perquè es notés la queixa valenciana contra els supers que regalen taronges en canvi de reclam per a més productes. Els sindicats no han decidit, per pressions, de queixar-se davant el govern valencià, que tolera les males pràctiques, ni davant els grans comerços que compren taronja de fora per etiquetar-la com a valenciana. Així rebenten els preus i la nostra es queda als arbres, perquè no podem competir ni amb jornals, ni amb costos. I les cooperatives sembla que tampoc no poden competir amb el capital d’alguns comerços, que són els que, al remat, marquen preus i criteris de venda.
Com hem legalitzat les males arts i la corrupció des de dalt de tot (monarquia, governs, ajuntaments, diputacions…), qualsevol diu res.
Resultat, cada terme municipal va perdent fanecades de conreu en cavi d’erms, de camps abandonats, d’un paisatge desgraciat, contra els valencians i la seua fama gunayada a pols: visca la fórmula 1, camps!
-Per cert, què fa realment una consellera d’agricultura? A què dedica el seu temps? I el seu equip? I la gent que hi treballa de funcionària en el seu departament? Quan va al mercat, a quin preu compra la taronja? O potser també li la regalen els corruptes de Fontestat i la resta de gringos?
Per favor i ens volen fer creure que la culpa és del Lidl, que precisament no basa els seus beneficis en el menjar sinò en les tonteries que hi han pel mig i que la gent compra quan va a comprar queviures.