ETA plega, en favor del país.

Del seu, en primer lloc. Del nostre, i d’espana també. Perquè qualsevol renúncia a la violència és un pas endavant, per tant, acurtar la distància fins a l’aconseguiment de la llibertat. Ací, indubtablement, guanyem tots, malgrat que alguns no ho pensen.

Ahir no vaig escriure res, a posta. Vaig preferir que ho feren els periodistes de primer, els polítics, els professionals. Avui, després que ja ho han fet milers de persones, i malgrat la incomunicació amb el món de l’Hotel València Palace (ells no posen l’accent), malgrat que no he llegit gairebé res, que no fos lligat a la pedagogia, a la direcció i a la gestió de centres, avui ja em trobe amb cor de dir alguna cosa més. Per exemple, que el camí per resoldre el conflicte basc no s’ha acabat, però ha avançat molt en la solució, molt, inqüestionablement. Les violències són difícilment justificables, encara més difícilment defensables, malgrat que siguem agredits. Però no tornar-se’n d’una agressió és gairebé impossible. I ves si la història està farcida d’exemples.

L’únic camí possible és el diàleg, tan difícil de vegades. Com més caminem tothom en aqueix sentit, més guanyem, per la democràcia, per la llibertat dels pobles. Espana es pensa que és un model de democràcia. Naturalment, en canvi de no renunciar, una part important de la població, als privilegis que els va donar el franquisme, per la força de les armes i d’un colp militar. La mancança democràtica, de veritable pràctica democràtica, fa creure polítics, mitjans, església o militars, que en votar cada quatre anys, tothom ja està batejat, impregnat de ser demòcrata. Com de fàcil l’esquerra i la dreta espanola parlen de l’estat de dret. Amb tota la literatura i retòrica que saben posar, teatralment fins i tot. En canvi de no renunciar, de no furgar, de no tocar res de res, de tot allò. Sí, fa molts anys, del franquisme, però ací la memòria històrica encara no és revisable, ni la llibertat dels pobles, ni la democràcia mateix, si aquesta permet de decidir una cosa diferent que, els poders lligats i establerts i pactats amb els hereus del franquisme, van decidir plegats, sota l’amenaça de més colps i més pors.

No oblidem que, encara alcalde de València, Rita Barberà manté el dictador i assassí Franco com a fill predilecte d’aquesta ciutat. Doncs malgrat aquesta poca cultura i respecte democràtic, el diàleg és l’únic camí, i aquest salt qualitatiu d’ETA, d’abandonar les armes, és un exemple ací i enllà que haurem de saber llegir, comprendre i interpretar en favor de la llibertat dels ciutadans, dels bascos, i de la resta de ciutadans de qualsevol país. Cada colp que algú renuncia a les armes, avancem, i aquesta notícia d’ahir pagava molts esforços d’ambdues bandes. El dolor no s’ha acabat, és veritat, perquè el dolor demana molt de temps, molta comprensió, molta pedagogia. Però ara una banda del conflicte ja és en el camí del diàleg, que esperem que tothom siguem capaços d’aprofitar.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per adasi. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.