Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Muntanya Màgica o Santuari

Bétera, qui ens ho havia d’encomanar, sinó un poeta un dels escriptors de referència del país, Josep Piera, que Bétera podia triar entre dos grans qualitats magnànimes? O triar-les totes dues, per què no?, si és que ho volem tot, que fa massa temps que ho perdem gairebé tot, i és hora de dir prou, els valencians, prou de saquejar-nos, prou d’oblits, prou de renúncies…

A tomb de quina cosa, aquest puntual regalot, de sentir-nos, de guanyar autoestima, que tanta falta ens fa com ens fa. Sí, ve a dir l’escripotr Josep Piera: vosaltres sou l’únic referent al país, sou el topònim, sou el lloc de peregrinació, sou l’ull de la Renaixença valenciana, homes de Bétera, poca broma: que baixen els àngels, que vigilen els arcàngels, que voltegen les campanes, també aqueixa de l’ermita que, segons ell mateix, Piera, va ser regalada per la família Matiol, la campana dita de la Caseta Blanca.

Ja ho he dit, el nom, el lloc, l’indret, el punt geodèsic si voleu a partir del qual han de girar, rodar, voltar la resta de mortals, d’escriptors, poetes i lletraferits, el mas de Guirri, senyors, a partir d’aquesta Caseta Blanca on aquells homes i prohoms de la literatura feien versos, escrivien, es llegien en veu alta, menjaven, bevien vins francesos, fumaven havans, i celebraven festotes privades. Sí, ací va morir Querol, Vicent Wenceslau, i llegia Llorente, i Iranzo, i anaven i venien, primer en tartana, després amb tren i amb tartana, i el vi estovava les muses i els inspirava.

Aguirre Matiol, Josep, va ser el mecenes, segons Piera, juntament amb Trenor, els dos únics mecenes de la llengua i de la bona literatura, i tant de bo altres empresaris valencians, també els de Bétera, li feren una miqueta d’ombra. Xe, quin dia, Josep, quants moments, i quantes imatges. Per molts anys, aqueix discurs, tanta capacitat per adelerar-nos en el XIX, en la poesia, en la Caseta, en el poble, en l’autoestima. Com t’ho van agrair els escoltadors atents, amatents, anit a l’ateneu de Bétera.
Prou d’oblits, ara. Bétera ja no és solament la fi del món, que deia Sanchis Guarner. Ara som el paradís, el lloc on volem venir a morir, a gaudir, els poetes i la resta de moridors.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de camp de túria per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent