IV Congrés d’educació de l’Alcúdia
L’Alcúdia va convertint-se en un referent en favor de l’educació, malgrat que a penes fa quatre anys que van iniciar l’aventura dels congressos. Però aqueixa feinada, i la qualitat que mostren en cada encontre, no és fruit de la casualitat o de la improvisació. Al darrere hi ha molta gent i un treball d’anys per l’escola i per somoure la consciència dels mestres.
Els tres dies d’aquest quart congrés han sigut de molt profit, i l’assistència ha tornat a respondre amb garantia; quan allò que oferim als mestres és bo, els mestres saben tornar el regal amb escreix. I la majoria de les ponències no han decebut, ben al contrari, han contagiat un esperit valent, transformador, de l’escola i del present, allò que significa de càrrega d’energia. La meua visió és molt particular, naturalment, però trobe que hi ha tres moments imprescindibles, al congrés: la segona part de l’Antoni Zabala (perdoneu-me, trobe que durant la primera part de l’exposició no va trobar el ritme adequat), de discurs modern modernitzador. L’exposició completa de Jordi Adell, que el vaig trobar lluït, fresc, entusiasmat, i l’auditori li ho va agrair amb emoció. I la descoberta de José Ramon Orcasitas, d’Euskadi, amb una primera part teòrica magistral (la podrem tenir a la xarxa’), i una segona pràctica davant tres-cents mestres que ens va somoure i s’hi va lliurar.
La cloenda, malgrat que havien dit que seria de cinc minuts, va tenir també un regust mereixedor, amb un Fluixà brillant en favor dels mestres (no sé quina visió en tindrà, de tot plegat, perquè durant el congrés li han pegat a morir contra el llibre de text).
No és habitual trobar un congrés d’aital categoria, que fins i tot supere l’espectativa dipositada: fins i tot en això, l’Alcúdia va convertint-se en una visita obligada, cada setembre: l’escola ho mereix, i els mestres que no han sigut enguany, espavileu-vos a no perdre una altre colp aquest tren.
Per molts anys.
enguany a l’institut dels meus nanos han unificat línies ede valencià i español. El mestre o professor dóna la classe en español i permeten als alumnes preguntar i fer els exàmens en español. Com jha saben español, el resultat és obvi. Han estat immersionats en español le línies valencianes. Una altra: els llibres de text són traducions putapèniques de l’español al català. Plenes de faltes d’ortografia. ¿Com li diuen a l’artista genocida, Font de móra, Ciscar?
PS: Com sé prou d’español us diré que s’adiu prou la semàntica española del seu cognom amb la seua praxis política: cagar !