Agafada al vol

Res ens fa més únics que la manera com hem fet nostra la llengua. Ni haver nascut el mateix any, al mateix carrer i al mateix poble és garantia de compartir al cent per cent el mateix repertori lèxic. No hi ha cap parlant idèntic a un altre en tota la comunitat.

La producció lingüística individual és fruit de variables molt diverses: del moment en què vam arribar al món, de qui teníem al voltant, de què vam aprendre a l’escola, de la presència o absència de llibres a mesura que ens creixia el cap i el cos, de l’ofici dels nostres familiars, dels viatges que hem fet, de la feina a què ens dediquem, de l’amor que tenim per les nostres coses…

Parlants i artesans tenen una certa similitud: cal que coneguen bé els materials per construir un producte eficaç. Parlants i artistes tenen una certa similitud: poden fer creacions úniques a partir d’elements ordinaris. I, malgrat tot, sovint menystenim la llengua, ja que és omnipresent, universal i inesgotable.

Us explicaré una bonica anècdota que ha posat de relleu un verb peculiar.

J és homosexual. Del ram de l’aigua, que deien abans. I dissabte passat, Dia Internacional de l’Orgull LGBTI, va pronunciar una conferència en què reflexionava sobre què significa la normalitat amb relació a l’orientació sexual de les persones. Sa mare, la D, se l’escoltava atentament des de primera fila. I al cap d’unes hores, va dir:

Si no hi hagués anat, m’hauria penat.

Pel que diuen els diccionaris, entenc que el verb penar és inusual en el sentit de “saber-li greu a algú alguna cosa”. Només el DCVB en recull un exemple amb aquest sentit. És intransitiu, com telefonar. I queda preciós en tots els temps verbals: Sempre li ha penat… Com em pena! Te penarà tota la vida…

Tenim altres opcions per expressar aquest compungiment davant de l’irreparable: lamentar, saber greu, doldre, recar, pesar. Potser fins i tot n’hi ha d’altres. I de què depèn que verbalitzem aquest estat d’ànim d’una forma o d’una altra? Doncs, ja ho sabem; depèn del lloc on hem nascut, de tot el que hem sentit dir als que ens han precedit, del que hem llegit…

Per tant,  la manera de comunicar el lament, la recança o el pesar representa una de les tries que ens acaben fent únics.

—

Fotografia de Lament de bronze feta per abc_ishie