Agafada al vol

La realitat no és el que passa al nostre voltant. És el que veiem i, sobretot, el que creiem que passa al nostre voltant. Dit amb unes altres paraules, amb aquesta reflexió un recordat professor de filosofia va omplir tota una classe d’un dia bonic d’hivern del segle passat.

Hi he pensat moltes vegades més. De fet, constatem contínuament que, per damunt de tot, és visible el que ens interessa. Per això, ens creuem amb tants cotxes de la marca que hem decidit comprar o coincidim amb tantes embarassades quan anhelem tindre un fill. En aquests moments, per tot arreu percebo paraules que em criden l’atenció: inèdites, peculiars, estètiques o enyorades.

Avui escric la meua paraula número cent. I molt probablement, m’hauria passat inadvertida si no visqués amb aquest afany constant de caçar paraules al vol. És un paraula sentida per telèfon, mai llegida i diria que desconeguda fins a aquesta setmana. La D estava malmirrosa de feia dies i em va explicar que havia anat al metge perquè s’havia trobat una vinvassa davall de la barra. Es veu que això és, en termes mèdics, la inflamació d’un gangli.

Després d’assegurar-me que l’havia entès bé, vaig anotar aquesta paraula amb una grafia del tot hipotètica perquè no se m’acudia de qui podia ser parenta. Fullejant els volums de la B i de la V del DCVB vaig acabar trobant una primera pista: vimba, vulgarisme de minva; recollida pel Diccionari Labèrnia (1864).

I a partir de minva, comença una engrescadora recerca bibliogràfica per esbrinar si la paraula que acabava de descobrir tenia algun antecedent en els reculls lexicogràfics. Intentaré fer-ne un resum breu: segons el DCVB i el TERMCAT, minva és sinònim complementari de minova. En les profuses explicacions del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana de Joan Coromines, s’explica que del verb minvar (perdre la vitalitat) s’ha pres a diversos llocs un mot per referir-se a l’infart glandular; en concret, minves a Menorca i minvassa a Tortosa. Diu que, en canvi, en el Principat s’ha generalitzat la variant minova.

Ens hi anem atansant! A partir d’aquí, trobo minvassa  en reculls dialectals diversos, però encara no sé quina legitimitat té la pronunciació [bimbása]. Prossegueixo, per tant. De moment, no em sembla que la grafia vimbassa sigui gaire fiable.  I aquest recel em fa venir al cap que al poble la gent gran diu vinvar en comptes de minvar. I, ves per on, aquesta forma verbal la recull el DCVB referida a Sóller. També sembla que, com a mínim, la diuen a Catí perquè apareix al web El parlar catinenc.

Aquest és, doncs, un cas clar de dissimilació dels parlars populars; una forma equivalent a les de processó > provessó, ningú > dingú  o només > domés. I si tenim vinvar, en podem derivar el que calgui: “vinva tres punts a la màniga”, “el bistec ha vinvat” o “m’ha sortit una vinvassa!”.

Sembla que, malgrat els anys que s’ha estat passejant per les terres ebrenques, vinvassa no ha aparegut mai a cap full imprès ni a cap racó de la xarxa. Com hem vist és, simplement, el producte d’aplicar una regla de derivació a un vulgarisme i d’afegir-hi després un augmentatiu. És una creació original però eradicable, segons la normativa.

De tota manera, ara que hem descobert d’on ve i per què va ser concebuda fa com a peneta condemnar-la, no?

—

Fotografia de Laura Restrepo