Agost: pobra Carcassona!

Mira que bé! Són de festa, a Carcassone, i per poc no prenem mal. Veta ací unes colles de músics, a la manera de xaranga, de noms tan poc casuals, peña mar y sol, i a la plaça una vintena de dones disfressades d’aquella andalusia ballant sevillanes, i una fira grossa en un lateral amb tot de banderetes d’aquelles grogues i roges, i dius: m’he equivocat de ciutat i de país. Però no, torne a passar per tres llibreries, amb seccions de viatges a llocs exòtics, però cap ni una no té res d’Occitània, res de res. 
Després pugem a la ciutat vella, l’emmurallada, de poc que no caiguem de cul, de tanta coentor, tanta botiga i tanta gentada. Un passeig ràpid fins a l’església vella i de vap en avall. De baix semblava una cosa, de dins la cosa perd molt, per tants aditius contaminants. És veritat que és un negociot, això, que d’alguna cosa s’ha de viure, però l’excés no rebentarà la mamella?
Dinem cassoleta, que és un fesol de por amb llonganissa, ànec i cansalà, i són quarts de cinc quan acabem allò i comencem a passejar. Plou, el fred és espaterrant, pel colp que ha significat perdre vint-i-cinc graus d’una trompada. No és broma, que hem passat de trenta-vuit graus a tretze de la nit al matí. Vent, aigua, fred… I sense la roba adequada per tots. Així que peguem cap a Mirapeis, i ja deixarem passar la vesprada sota els porxos de fusta d’aquella plaça, ara gairebé buida, res a veure amb dilluns, que n’hi havia mercat i bullia, però un mercat de fruita i de roba i d’estris, res de superflu o execessivament consumista. Allà un de Requena tenia els millors melons de tot l’any, i després ves que la nora és veïna nostra, ací en la casa que ens estem a Engraviès. 
De tot plegat, voldré recordar Carcassona quan era de pas, quan encara no havíem entrat mai. O potser pensar en aquells carrers empedrats, medievals, quan seran buits, sense aquell bullitori de ciutat doblement sequestrada. Per enlloc no vius Occitània, no s’hi veu, tret d’aquest allau jacobí que prova de desfer i refer la història a la seua manera tan francesa. Quan torenm, encara plou, però els camps de dacsa continuen ruixant-se amb aquelles mànegues gegantes, volta, volta, volta, xas-xas-xas, ningú no vindrà a aturar el reg. 
Unes hores més tard encara pagaré l’efecte de la cassoleta, els fesols, la llonganissa… Pobra Carcassona! 

Un pensament a “Agost: pobra Carcassona!

  1. Occitània, tal i com ho aneu descrivint sembla més un país de l’imaginàrium (a l’estil de Camelot o l’Atlàntida) que no un una entitat real. Carcassona ha estat comparada amb encert amb Toledo (España) i tot el conjunt de paradetes i xicotets museus privats, alguns d’allò més cutre i descontextualitzat. El problema, segons pareix, no està inscrit al codi genètic d’aquestes ciutats sinò a la forma com han anat consolidant-se com a referents de turisme històric fomentant “atractius” com el mercadeig d’un marxamo de poca qualitat, sense imatge definida, i que a base de no renovar els motles ha anat quedant obsolet (en això al nostre país estem al dia, els souvenirs de Peníscola, per exemple són pràcticament iguals des de fa 40 anys). Pel demés, mireu-vos l’urbanisme o la conservació del conjunt i del seu entorn paisatgístic, que cauen de la part positiva. Una abraçada.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *