Agost: una coetà sublim
Els sabuts de l’ortodòxia festera de Bétera, tants caps tants barrets que diria Fina, ja apuntaven tan bon punt van acabar la coetà que allò no havia estat a l’alçada de l’any passat. Xe, que sempre n’hi ha que han de destorbar la joia i el goig de la festa, que sempre n’hi ha que tenen el cul agre i tot de teories i tesis sobre aquest i aquell detall.
Jo la vaig trobar sublim, la coetà del Gos, que va complir totes les expectatives dipositades, que sempre en són moltes. Mitja hora de foc brutal, molt bèstia que deia l’Oriol, que tret d’aquells dos càmeres que eren a dins l’infern, s’ha convertit en el reporter més arriscat, que ha vingut de fora en molts anys.
Efectivament, molt bèstia, i molt de coratge viure-ho de tan aprop. Jo mateix m’hi vaig acostar com mai, per fer unes quantes imatges i mai no ho agrairé prou, per com es viu l’emoció dels coets a tocar del perill. Res acomparat amb allò que viuen els majorals dins la gàbia, infernal, bèstia, per com s’abraçaven després, per com treien tanta emoció i goig d’aquells trenta minuts que no oblidaran, de segur, durant molt de temps.
El debat dels coets, i les gàbies, són a peu de carrer: o tots o ningú, diuen moltes dones en referència als carrers autoritzats a ser espai de coet mentre d’altres són protegits cada any, amb el desequilibri de recursos, hores de neteja, despesa en façanes, i tants esforços com s’estalvien la majoria, mentre uns altres han de destinar un parell de dies bons en adobar la protecció, i encara sense evitar, dissortadament, els accidents. El debat és servit i, ara mateix, segons que apunta un grapat de saberuts, perdrien la votació per majoria 1 a 4, aleshores caldria veure com acabaria la festa dels coets, on?, de quina manera?, qui?, un reguitzell de noves problemàtiques que, indubtablement, ja formen part de la conversa casa per altra. Fins i tot l’Ateneu de Bétera ha sigut acusat de promoure la festa del coet, en participar d’aqueixa gàbia de la plaça del Mercat: i això és cultura, això que feu?, li van etzibar al president, pobre, que no n’havia tirat cap, de coet, però volia intervenir en favor de la festa i del goig del poble. Però el poble ha canviat, som uns milers d’habitants forasters i els forasters no veuen tant de sentit a tant de foc. Però compte, molts dels que s’oposen, són gent gran, de sempre o de tota la vida, i la votació sembla definitivament perduda.
En acabar la coetà del Gos, el majorals mateix van cantar ‘volem coets als carrers de Bétera’, com una imatge insòlita, com si això mateix, la festa, ara sí que comencés a fer-se reivindicativa, cinquanta anys després. Home, d’això a tornar a provar de fer majorales, potser que no n’hi ha tantes passes. Fins i tot això segon fóra més fàcil d’aconseguir que no estirar massa el coet lliurement pels carrers. Com ens costen de fer alguns canvis, redell.
Malgrat l’ortodòxia, i els savis, i els saberuts, jo vaig trobar sublim la coetà. Extraordinària. Per molts anys.
Per cert, anit ja la vam veure en directe a l’Ateneu de Bétera, completa, amb tot d’imatges i pel·lícules que posaven els pèls de punta. La tecnologia en favor de la cultura, i dels coets, des de l’Ateneu. T’ho voldràs perdre?
El cervell humà va evolucionar més ràpidament quan va dominar el foc i va començar a rostir la carn digerint-la millor
És a dir, l’ésser humà és avui gràcies a les torrades, causades pel foc.
Visca el foc!
P.D. Després va inventar la cervesa i ho acabo de brodar 🙂