modesta opinió

Bloc de jpujolar

31 de maig de 2013
0 comentaris

Em puc fer xarnego d’adopció?

XarnegosJo formo part de la minoria local que té tots quatre avis i tots vuit besavis catalanoparlants i nascuts a Catalunya, concretament en un reduït espai que cobreix la Garrotxa i l’Empordà. Per bé que no tinc problema amb què se’m tracti com una icona, relíquia o romanalla ètnica, objecte de bromes i sàtires, també voldria en tot cas que s’atengués la meva sol·licitud per ser acceptat com a xarnego, és a dir, com un català com tots els altres, com un xarnego d’adopció.

 

Probablement el lector s’haurà desorientat amb la darrera frase, habituats com estem de veure els conceptes de “català” i de “xarnego” com una mica “tensionats” entre ells. Vet aquí el problema: el romanticisme decimonònic, amb la seva idealització de les “races” pures territorials, ens ha tingut desorientats durant molts anys. En el món real no platònic, els dos conceptes són pràcticament sinònims. Més ben dit, el “xarnego” és la mena més habitual i normal de “català”, és a dir, el resultat del mestissatge (cultural, genètic, idiomàtic) entre algun element d’aquí i qualsevol altra cosa. Aleshores, si ara ens plantegem de construir un estat català, aquestes qüestions s’han de parlar i aclarir.

Per començar, és important recordar algunes dades que, per bé que són conegudes, han estat poc difoses i deliberades. La primera és que totes les grans figures de la història de Catalunya són xarnegos. En farem un repàs:

Guifré el Pelós: el sobrenom ja és sospitós i demostra que els seus contemporanis ja li veien alguna cosa estranya, probablement deguda a què la família venia de llocs més freds. El tal Guifré, com els Rogers, els Mirós, els Berenguers, els Ramons, els Hugs, les Ermessendes  i la llarga corrua de manaires feudals catalans (sic) eren el que ara en diem “guiris”, d’origen i llengua visigòtica (i noms ben exòtics per als indígenes que encara no coneixien actors de Hollywood ni tennistes). El tal Guifré i família és dubtós que sabessin pronunciar correctament la “r” de carro i que encertessin gaires pronoms febles. El seu llegat, a banda d’històries i batalletes fundacionals no confirmades, ens indica la manera com entenien l’art de manar: paraules com ardit, arnès, bramar, dard, espia, elm, estaca, guerra, trampa, guàrdia, bandit, brega i, last but not least, seny, la paraula màgica que s’encomana als súbdits quan tenen la temptació de fer-se els díscols.

Jaume I el Conqueridor: el pare fundador del règim constitucional té uns antecedents familiars, en el millor dels casos, obscurs. La seva autobiografia ja comença explicant una llarga i rocambolesca història d’intrigues i portes que s’obren i es tanquen per demostrar que la seva mare efectivament va aconseguir passar UNA NIT amb el pare putatiu, això és, Pere el Catòlic (que ho era bàsicament de nom i no gaire més). Fins i tot explica que una comissió de notables va entrar a la cambra per aixecar acta del clau (per bé que el document en si no s’ha trobat mai). Sigui com sigui, la seva mare era occitana filla d’una neboda de l’emperador romà d’orient. Per tant, Jaume I respon al significat originari de “xarnego”, això és, fill de català i occitana. Però encara n’hi ha més, perquè el seu pare no semblava gaire convençut de la seva paternitat. A la primera oportunitat el va utilitzar com a moneda de canvi per a un tractat de pau i el va lliurar com a hostatge al seu pitjor enemic: Simó de Montfort. En morir el pare (a mans del mateix enemic), els regents del regne aconseguiren recobrar l’infant quan ja tenia 6 anys. És a dir, que la primera llengua de Jaume I fou probablement l’occità del Llenguadoc. Seguidament, fou reclòs tres anys al Castell de Montsó on fou probablement subjecte a una de les primeres “immersions lingüístiques” de la història.

Roger de Llúria: l’equivalent de l’Almirall Nelson de la història de Catalunya era clarament un immigrat del sud d’Itàlia que aconseguí els papers pel fet d’acompanyar la reina Constança. Alumne avantatjat de la immersió lingüística a la cort reial, sembla que passà la selectivitat parlant “el pus bell catalanesc… del món”, segons informa Ramon Muntaner. Com a bon xarnego, no estava de senys ni d’històries, de manera que després d’apallissar l’enemic, pronuncià l’equivalent nostrat del Britannia rules de waves: “no creu que nengun peix se gos alçar sobre mar, si o porta hun escut o senyal del rey d’Arago en la coha, per mostrar guiatge de aquell noble senyor, lo rey d’Arago e de Cecilia.” Per als francesos, occitans i italians que van haver d’escoltar el xàfec, segurament ho haguessin entès millor en llatí o alguna altra llengua. Però aquesta és una mania dels indígenes que l’almirall no va entendre mai. Clar i català i l’essencial ja el van prou captar.

Els almogàvers: Ui! Els almogàvers! Els almogàvers foren la quintaessència del xarnego (la paraula “quintaessència” és xarnega, com és natural). De fet la mateixa denominació “almogàver” significa en l’àrab de l’època el que avui en diríem “els del botellón”. Eren una gent de frontera, de territoris que havien canviat de mans, andalusins, catalans, castellans o aragonesos, acostumats a viure enmig de les bufetades. Per això s’havien especialitzat i van excel·lir en l’art de repartir llenya a domicili; i en la temporada d’estiu, mentre la família es quedava en un càmping, el pare s’aixecava de matí i se n’anava a saquejar i guerrejar allà on el llogaven. Sense dret a baixes per malaltia o accident laboral, sense convenis col·lectius ni serveis mínims, aquests xarnegos van convertir la Corona d’Aragó en la primera potència de la Mediterrània.

Després d’aquests anys gloriosos (bé, segons com es miri), els autòctons van anar perdent la confiança en els xarnegos, i així ens va anar. Només cal llegir els escarafalls que fan els històriadors pel fet de tenir reis que parlaven castellà. Això és signe de què alguna cosa va deixar de rutllar. I efectivament: vam anar de mal en pitjor fins al 1714, en què ni els esforços del xarnego en cap (el general Villarroel) per endreçar mínimament la defensa del país no van ser suficients. Els catalans vam caure sota el jou de la monarquia hispànica, inventora del racisme jurídic i organitzada de dalt a baix en base a complexos principis d’ascendència i descendència. Durant tota aquesta època l’única aportació de vàlua a la cultura catalana va ser el pa amb tomàquet, i amb això està tot dit.

En fi, és una història trista, ja ho sabem, fins al segle XIX, quan afortunadament es comença a reanimar l’arribada de xarnegos, signe de què les coses tornen a funcionar. No es pot amagar que els indígenes van oposar resistència. Eren temps de moda del colonialisme i de les races pures, i la primera reacció va ser d’inquietud. Però els xarnegos (ells mateixos majoritàriament dissidents del règim de la “raça hispana”) no es van acoquinar i van anar ocupant el país en massa, de manera que la raça catalana sortosament va quedar en un esborrany del calaix. Actualment, la immensa majoria de la població és xarnega i ho pot demostrar fàcilment. Els xarnegos han suportat amb paciència i bona jeia tota la collonada sobre els “catalans d’adopció”, els “nous catalans” i la Puta i la Ramoneta. Han après català contra viento y marea i han imposat el seu model d’immersió lingüística (que és el que funciona, deixem-nos d’hòsties). I finalment, han decidit posar les coses al seu lloc i emancipar el país. Ningú més autoritzat que ells per saber que, dins un estat espanyol, això no pot funcionar de cap manera.

Bé, com deia, jo ho tinc personalment difícil per ser reconegut com a xarnego en base als antecedents familiars. Fins allà on arriben els arxius, els membres de la meva família haurien fet les delícies dels folkloristes i excursionistes dels XIX, els antropòlegs del XX i els caçadors de paraules “genuïnes” com en Joan Coromines. Per tant, l’única opció que tinc és demanar els papers com a xarnego d’adopció. Posats a fer, també podria presentar diverses evidències d’arrelament. Això és, els que em coneixen saben els esforços que he fet per desvirolaiar-me. He viscut a l’estranger llargues temporades per axarnegar-me una mica i assegurar una descendència xarnega. I si cal donar garanties, ho puc deixar signat davant de notari: jo també votaré sí a la independència.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!