Un equipàs de mediocres

La tria havia sigut ben senzilla. Per manca d’intel·ligència, s’hi havien decidit per la mediocritat. Del primer a l’últim, sense pena. Ni remei. El president dels valencians mai no s’ha lluït per brillant, ni ara ni mai. Al coratge del primer president dels primers dies, Albinyana, ja van venir tot de mediocres a ocupar el primer lloc de la política valenciana. Com si estigués triat i decidit a posta. Cada colp la cosa era pitjor, si fa no fa. Ni bons discursos no tenien. I els últims anys de Francesc Camps han sigut tan nefastos com no podem encarar mesurar. El desastre de la CAM és una imatge real del fracàs de país que ha volgut construir Camps per als valencians. Hi han hagut d’intervenir els forasters per pagar els creditors. Naturalment que hi ha hagut voluntat i mala consciència. Però això últim no ho tapa tot. Fins i tot traient-li les males arts, els casos de corrupció i el detall dels vestidets, la política del primer dels valencians és una ruïna. En tots els sentits, ens porta al fracàs. Econòmic, laboral, cultural, però també èticament i moral. I tota la culpa, et demanes, és d’un sol home? És clar que no. Fins i tot un home mediocre com Camps, si hagués estat voltat i acollit per un bon equip hagués fet una política passadora, més o menys adobada, més o menys exitosa, però mai tan catostròfica com ha sigut l’exemple valencià. Com han dit no pocs analistes de casa i internacionals, l’exemple valencià dels últims anys no s’hauria d’imitar enlloc. I l’equip, no ho oblidem, té la màxima de les responsabilitats en aquest afer. No parlem d’una decisió, de la gestió d’aquell o aquest propòsit, del resultat d’un any, ni tan sols del balanç d’una legislatura equivocada. Són vuit anys i la correguda, més de tres mil dies. I aquest equip de mediocres d’intel·ligència tan baixa ha portat aquell home i el nostre país al desastre absolut. Consellers, vicepresidents, centenars d’assessors, alcaldes, alcaldesses, protagonistes tots d’una gestió i una política tan decebedora com ara mateix podem comprovar en l’eixida final d’un president, atuït pels mitjans, pels casos de corrupció, per una oposició feble fins i tot, pels seus propis, pels forasters…, la vergonya de tot plegat no solament la paga aquest homenic que es pensava Goliat o Hèrcules, pobre somiatruites, que no ha arribat ni a argonauta. Tota la riota cau sobre els valencians, que tornem a demostrar la nostra alçada al món. A nosaltres els primers, malgrat que una gran majoria no ho voldrà veure. La paguem tots, sense remei, la mediocritat d’uns quants polítics de per riure. I el ciri no s’ha acabat perquè la processó pegarà en llarga. Vet ací com és de fons el problema.

3 pensaments a “Un equipàs de mediocres

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *