Victòria Sau, per les dones progressites (1)

Marisa m’ha tornat a embolicar, ara per al lliurament dels premis ‘Bétera en lilà’, uns premis que les dones progressistes del poble lliuren a persones que s’hi han significat, en favor d’una vida més justa. Supose que així ja va bé, per explicar-ho. Són dones valentes, que enmig de la crisi també saben que és bàsic de continuar treballant públicament per la igualtat. Si repassem el bloc de Carme-Laura, potser que siguen més de quaranta, les dones assassinades enguany, a l’estat. Això és més gros que no algunes cortines de fum que ens posen els polítics perquè no identifiquem com fracassen les polítiques, gairebé totes les polítiques. 
Marisa és la filla del meu mestre, Don Andrés, quan jo era un xiquet i anava a l’escola de dalt. Així que no puc dir que no vindré. M’ha encomanat que lliure el reconeixement de les dones de Bétera a Victòria Sau, que ha dedicat la vida a l’estudi, a l’escriptura, a la lluita en favor de la igualtat, a córrer el país explicant això i allò, sobre els homes i les dones. Va ser ací a la vora, a Xirivella, fa a penes cinc anys. Parlava sobre el patriarcat, i he agafat un tros del discurs de la xarxa:

De cara a l’abolició del Patriarcat seria important, entre altres decisions a prendre, la de presentar una demanda a un fòrum internacional de la política, les Nacions Unides (ONU), perquè portés a terme l’acció següent:  

Cinc homes, un de cada continent del món, en representació de tots els barons del planeta, llegiran un document en el qual es demani oficialment perdó a totes les dones per les ofenses a què han estat sotmeses durant el transcurs del Patriarcat. Una dona de cada continent estaria present i la cerimònia acabaria amb una encaixada de mans que segellés un temps passat i obrís la porta d’un de nou. 

Aquest acte i el document corresponent servirien per a donar testimoniatge de la historicitat de l’ordre patriarcal al mateix temps que l’anul·laria.”

Sens dubte que el poble guanya amb aquest reconeixement. Amb les premis Lilà. I ja van més coses que afegim a aquest canvi que explicàvem ahir, des de l’Ateneu.

 

Un pensament a “Victòria Sau, per les dones progressites (1)

  1.  ara ho sé. venia sospitant-ho des de què vaig tancar-me al meu jo. ara ho sé i no te negaré que ha estat el fruït d’una combinació màgica i circumstancial perquè no estava preparat encara què com tu saps porte temps provocant-ho. m’he alçat una mica més tard que sempre i amb mal de cap, ixe mal de cap tan peculiar que m’agafa el bescoll de vegada en quan. He desdejunat i m’he pres el café amb una esguitxada de rom amb maria. m’he fet un porro de les meues plantes, molt ben barrejat i molt amb una mica de tabac ros. m’he le fumat i per casualitat m’he topetat amb la música i ara ho sé. tot han estat miratges que han fet d’excuses des de què vares decidir oblidar qui eres i on vols anar.  a mi em va passar al carreró, tindria sis o set anys i algú m’havia ferit l’ànima, tenia ràbia de no ser gran i poder contestar i poder defendre’m, dir que allò no era així i que jo també tenia el meu orgull i el dret a equivocar-me si volia, no ets el meu pare, ni ella la meua mare, açò nostre és de moment, i no em podeu tractar com un monyicot, sentir-me així de ridícul i vaig aprendre a estar callat perquè em sentia tractat com a un nino, amb la salvetat que els ninos no estan tota la nit tosint perquè no els agrada que els posen a cambres humides, ni a un excès de pols acumulada en les teles. ara ho sé i allò que va passar ja no importa, no no no no importa, tantseval, tantseval, ara sóc un home, he tingut fills, ara sóc un home, li he tornat a la terra els fruïts de la llavor primera, ara sóc un home, perquè sé del plor i del goig, del goig i del plor, de la por passada des de la nit primera. Allò que vareu fer ja no importa. Ara sóc un home. 

    i desprès de perdonar, m’he posat a buscar dintre meu com qui fa molt de temps que no obri l’armari i es troba amb un grapat de peces que pensava perdudes per a sempre, uns patalons rojos, un cotxe de carreres, el color tan negre d’aquell bou de plàstic. i ara veig que fou tot un miratge, l’intent del teu ego per fer-te passar per allò que era necessari perquè fores un home, perquè te n’anares de casa, estigueres amb una dona i tingueres fills. Els títols, les ansietats, les ganes de copular, les hores passades al treball tot i més, la lletra de la casa, el rebut del telèfon, la roba que mai no te posaràs ja, tot això i més eren miratges perquè no mirares dintre teu. Ara ja ho he fet i he mirat dintre meu i sé què vol la meu ànima. Plore per primera vegada en molts anys i plore  per mi, per haver vist tan clar dintre meu. Mater meua, mater meua amantisima te demane perdó per no haver sabut estar al teu costat, per haver volgut dormir lluny de la teua cambra. per fugir de la teua vagina. mater meua, mater de sang, mater substancial ara torne cap al teu llindar, mater estic prop d’entrar a casa teua una propera vegada, dis-me què vols…mater, ara sóc un home i no res m’impedeix de fer, mater, mater, he deixat la casa, he deixat el llit, he deixat la dona que m’acompanya per les nits, mater, ara ja no cace per les nits, no em banye a les gèlides aigües d’uns altres pits, mostra’m mater què he de fer.
    i la mare m’ho mostra, és un hort, i una casa, i un home fent vim, els gossos bordant cada volta que s’hi acosta algú, és el soroll de la cèquia buida quan plou, és l’esperar a la nit de Sant Joan per plegar l’ungla de gat que s’amaga entre el llicsó, són els licorets secrets que amaga la teua àvia a l’armari, és hora de tornar a casa.
     mire al meu voltant i ara sé que tot té un sentit, que no era res gratuït que tot m’haguera conduït a aquesta situació, que era el que la meua ànima buscava, la solitud del tancament, la pau per a la meditació, el saber que tinc un sostre dalt de cap i que no necessite baixar a la ciutat ni saber de ningú. que tot el que necessite ho tinc ací a dins, quina crueltat però és així si volguera realment haver-me’n anat ho haguera fet quan tocava, si haguera volgut estar amb una altra dona ho haguera fet, si haguera volgut aprendre a volar seria pilot d’aviació però no ho sóc, el cas és que no he volgut res de tot això, miratges, ara sé que el que necessite ho tinc a l’abast de la meua mà. Si haguera volgut volar seria un ocell però sóc un home i ja he complit amb la meua obligació, ara tot el que faig ja no és de franc, he pagat la meua sanció, el meu preu de sang, ara res del que jo te done serà debades.
     els meus deutes, els meus plors de vella, no eren sinó miratges, la meua pena per no arribar a fi de mes, la impotencia de no poder cardar ni de dormir, tot això? miratges. El meu fill es droga, la meua filla és puta, la meua dona m’enganya, crec que tinc un cancer al lleu, tot això, miratges, Ara he mort i he tornat a nàixer de nou, ara sóc un home complet, no necessite de res i tot el que te done te costarà un preu. ara sóc un home complet, ja no sóc guerrer, mai he estat rei, ara sóc un savi, sóc un savi entre els homes i te done la benvinguda a la meua cova. 
     perquè si haguera volgut viure enllà, me n’haguera anat en un altre moment, si haguera tingut que morir js ho haguera fet, què content, què descansat de saber que ja no li dec res més al món, que ja no em cal donar ni més semen, ni més sang, que si la mare se’m porta em farà igual, que ja he anat i he tornat abans, no ho sé, estic content de saber que no sé res, i de posar-me a aprendre.
    ja no em cal dir ni no ni si, allò que done ho done, no em cal pendre res més, del món, ho deixe tot, gràcies per haver-me ajudat a ser lliure. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *