Ulisses20

La inauguració del nou ateneu de Bétera obri
una dimensió nova al poble. I també a la comarca. Dissabte ho vam comprovar
sobradament. Pel que podia ploure, calia preparar-se a consciència, per això,
aquell matí, germà Cotanda va visitar-lo quan encara no havíem obert i
enllestíem els detalls finals d’acondicionament. Feia un parell d’hores que
exercia d’alcalde, aliat amb els independents de l’UPIB, i va voler veure en
directe el treball esmerçat durant cinc mesos en aquell local de la plaça del
Mercat, esbrinar perquè hi ha col·laborat tan gratuïtament tanta gent tan
diversa. De Llíria, de la Pobla, de València, de l’Eliana, de Benaguasil, de
Bétera, naturalment, amb un entusiasme organitzatiu i de compromís altruïsta
inusual.

Un paral·lelisme semblant a com va treballar
el poble, fa vuitanta anys o més encara, en millorar el calvari, supose. Un monument a la col·laboració altruista, més enllà dels vicis religiosos. 

Per correspondre la visita de l’alcalde, la Junta
de l’ateneu ja prepara un dossier de treball per negociar un conveni en favor de
la cultura i la dignitat. En tots els sentits. Per si és que volen una
entrevista, els homes i les dones que ara governen l’ajuntament.

Però, què passà dissabte, en aquelles set
hores de programa, set!, que enceta aquesta nova dimensió local i comarcal? Què aplegà
aquella gernació de xiquets, joves i grans, a la plaça, a la casa, al corral,
del número cinc del Mercat?

Doncs una conxorxa de forces en favor dels
valencians com no havíem viscut feia molt. O potser que mai no s’havia produït.
Un aplec d’interessos, de colles diverses, de més joves i de més grans, de més
fets i de bona experiència, que aporten un dossier viu de saber estar i saber
fer, i encara millor, que saben que volen ser, amb plena identitat. De la
música i el ball popular de l’Aljama, amb un Fermín Pardo incombustible, que va
baixar de Requena amb uns amics per no perdre’s l’esdeveniment major de Bétera en aquesta
entrada de l’estiu, afegides a la veu tendra de Maria i aquella plaça plena a
vessar que vivia la festa popular d’una altra època, sí, però carregada d’una
modernitat i d’una consideració molt professional.

Els xiquets ja havien participat dels jocs
populars, els escoltes Rebalsadors, i el teatre que dirigeix Dídac, al si de l‘Ateneu, obrí l’expressió no
professional a més gent, més enllà del folclorisme, més aprop del que veuríem
després amb la lliçó del Cirano, en la veu de Pep Ricart. Un altre inconfusible
que la gent que omplia el corral i la terrassa del café van agrair com mereixia. Havíem sopat
popularment, més de dues-centes persones, i en aquella hora, quatre hores
després de la inauguració, havíen passat sis-centes persones, poca broma. En un sol dia.
L’èxit venia, sense excuses. Els joves d’Horta Folc van tancar les actuacions,
amb un repàs a la música tradicional d’arreu del món. I la gent s’apuntava a
ballar, perquè els xiquets feia estona que ballaven amb entusiasme, la música d’una festa tan grossa.

Allò semblava una segona inauguració. L’era. Ho valia, i el poble i la comarca hi va respondre. Enmig d’aquest vent nou,
entre els valencians. Malgrat el decret contra l’escola, la multa a Acció, els atacs als joves
indignats, el tancament de TV3… el país continua assenyalant el camí. Al vent d’una nova etapa en favor de la cultura, independent dels
governs, ara mateix. Amb un entusiasme viu com el primer dia, com a la dècada dels setanta, com al segle vint. És un vent que va destapant el país que havien amagat, que provaven d’amagar.
Per molts anys.