Desobediència i indignació: els joves poden!
La sorpresa aquesta vegada és el crit de desobediència en algunes places, aquesta indignació dels joves, que apunta un bri d’il·lusió, d’entusiasme contra la inacció, la quietud de la irreflexió, la política professional dels paràsits. Aquests concentrats de la plaça no representen la majoria, i potser diumenge les majories posaran les coses a lloc. Gairebé passa sempre, que les majories assenten el seu rigor mortis a la política. Però els joves han posat la por al cos a la caverna –solament cal veure les barbaritats que diuen alguns diaris o tertúlies de ràdio i televisió. La majoria de mitjans que viuen del pot i de mamar de la vaca encadenada, els retornen el cànon de tanta publicitat. N’hi ha autèntics tertulians amb l’odi i la pistola preparada, que recorden aquella ràdio de Ruanda que preparava el genocidi.
Alguns para-periodistes s’apunten amb tanta facilitat al retorn franquista i pistoler.
Però els joves són sorprenents, sempre ho són, i han posat la nota de color, de vida a la setmana, a la política. Hi reivindiquen honestedat, treball, recursos, creativitat, netedat… Vaja, que demanen els mínims. Perquè els polítics, en la seua majoria, no compleixen mínims, ni en els valors personals ni en el treball que se suposa han de fer per aquells cobraments impúdics.
Els polítics s’han salvat ells, de la crisi, han salvat els provocadors de la crisi, i han permés els guanys de banquers, i grans empresaris: elèctriques, telefòniques, grans constructores… I encara s’espanten perquè uns quants joves els reclamen ètica. Asseguts pacíficament a la plaça. I ves que els diuen més que al porc, per això. Pobres joves, perquè fumen, o perquè es fan una cervesa, o perquè fan l’amor com els joves.
I Europa i el món se’n fa ressó, per aquests joves i per la poca democràcia que vivim des de l’any 1940, i per això encara s’enfaden més, els tertulians: inadmissible, criden.
L’extrema dreta parafeixista (La razon, el Mundo i exemplars afins ben espanols), anuncien la fi del món, de la monarquia, d’espana, i no sé quantes coses més. Ves que no poden provocar, uns quants crits dels joves, arraulits en una plaça, en cent places, en favor de l’entusiasme.
-Escolte, doncs és una idea… una autèntica bomba.
“…La poma roja que em donaren per menjar ahir tenía un cuc, la poma blanca que es menjaren els meus pares tenía dos cucs, i la poma verda que es menjà el Molt Poc Honorable President ja en la porta de darrere del Palau
tenía tants cucs que tots hem heredat la nostra part.
Agafaré altra vegada la poma blanca dels meus pares, que malgrat tenir dos cucs, tenía una historia, i de la seua polpa podrida va viure tot el meu clan…
I diuen els malfeinersvividorsdelapolitica que la llibertat és anar d´una poma podrida a altra poma podrida, perque més enllà d´açó no hi ha res…Però estan equivocats queda cervell, i qui perd el cervell el retrobarà….o potser no.” – León Felipe-
P.D.: German alcalde??