Ulisses20

Confieu-me el futur, demana el xoto. No demana res, ell, en Camps, el president en funcions, presumpte imputat, presumpte implicat, presumpte de tantes coses. 
Diguem-ho clar, Francisco Camps, per la gràcia del seu déu, s’ha carregat en vuit anys allò que va costar cent anys de construir. Milers de valencians van estar un segle sencer per alçar una de les caixes d’estalvis, el Mont de Pietat, a base de molts esforços, de milers de famílies, de suar cada pesseta, d’anar fent a poc a poc, i en Camps, per la seua falsa gràcia, s’ho ha jugat tot en un grapat. Vet ací el frare, el beat. Com per fiar-se dels corbs de sotana ampla i doble faldó… No ha tingut mirament de gastar-s’ho tot, de vendre’s son pare i sa mare, en canvi dels seus beneficis particulars. En realitat els seus pares segur que no els ha venut, l’home, en tot cas hauran sigut els nostres. Si molts dels nostres pares i iaios alçaren el cap, el corrien a garrotades, per burrot. A estudiar home, a l’asilo!

Això també ho hauria d’explicar Canal 9: el president dels valencians ens ha portat a la ruïna. Ha venut els mobles i el solar a madrid, i ha liquidat l’escuraoreta per quatre duros. Aquest fracàs, els malparits i els malpartits, també l’haurien d’explicar, abans de demanar-nos que els confiem el futur i abans de pensar que volen centrar-se en cadascú de nosaltres.

Quatre anys, i aquests mamons se’ns follen els fills, almenys el seu futur proper, cinquanta anys pel capbaix: els estalvis dels pares, que venien a casa amb aquelles vidrioles de ferro amb l’anagrama del Monte de Piedad de València, ja fa que se l’han ficat pel nas, pel ses i pels altres sis forats que els quedaven davall aquells vestits del sastre valent. El nostre està jugat i perdut a trenta anys vista. Queden els estalvis dels fills… 

-Aquest triomf, Camps, listo!, també el podries esbombar en els mítings, com t’has lluït d’economista de talent, mariconàs.

– Germà, no ens deixareu ni per pagar la làpida, cabronassos.