L’encontre, de nou.
Tornem quaranta anys enrere, o més anys encara, quan érem xiquets, més innocents que no ara almenys. Em desperten a quarts de vuit, diumenge de Ressurrecció, Pasqua, però què passa?, quins tràfecs! El xiquet, que estrena jaqueta i corbata a la bandeta i tocaran ara en l’Encontre. Fes-li el nus, que ell no en sap.
I tot això, que és precís, em demane; va, alçat! Estranyament, no remugue, m’alce obedient, li faig el nus, a la segona va quedant rodó, ja voltegen, passen a cercar-lo i marxa. Empar es muda, que no vol perdre’s el detall de filmar-lo amb l’Iphone, el xic (si aquell facistot de don Luís les veiés filmar-los amb aquesta andròmina, les excomulgava de colp, les dones), em demana si va gaire escotada, li dic que millor, que potser li giren l’anda cap a ella: miracle!, s’exclama, seria miracle! Riem, que és Pasqua, i ella ja se’n va, mentre jo em prepare per tornar al camp, a segar, que la matapuça em puja pels arbres enfiladissa que no deixa veure ni les soques. Avui acabaré a la partida del camí d’Alcubles, i a la vesprada una altra cosa. No, que de vesprada anirem a berenar. Sí, com quan érem uns xiquets, amb els amics, que corríem per la tarara i altres cançonetes reblertes de felicitat. Pasqua. Però abans, allà a la plaça de la Glorieta, l’Encontre, els coloms, els encaputxats desencaputxats, i uns minuts de joia, religiosa encara, tanmateix i quin remei. Ei, ja sent que volteja la campana vella de l’ermita. Al camp, au, contradirecció. Com de bones són les vacances, al poble.
Primer dia de Pasqua.