L’encontre, de nou.

Tornem quaranta anys enrere, o més anys encara, quan érem xiquets, més innocents que no ara almenys. Em desperten a quarts de vuit, diumenge de Ressurrecció, Pasqua, però què passa?, quins tràfecs! El xiquet, que estrena jaqueta i corbata a la bandeta i tocaran ara en l’Encontre. Fes-li el nus, que ell no en sap. 
I tot això, que és precís, em demane; va, alçat! Estranyament, no remugue, m’alce obedient, li faig el nus, a la segona va quedant rodó, ja voltegen, passen a cercar-lo i marxa. Empar es muda, que no vol perdre’s el detall de filmar-lo amb l’Iphone, el xic (si aquell facistot de don Luís les veiés filmar-los amb aquesta andròmina, les excomulgava de colp, les dones), em demana si va gaire escotada, li dic que millor, que potser li giren l’anda cap a ella: miracle!, s’exclama, seria miracle! Riem, que és Pasqua, i ella ja se’n va, mentre jo em prepare per tornar al camp, a segar, que la matapuça em puja pels arbres enfiladissa que no deixa veure ni les soques. Avui acabaré a la partida del camí d’Alcubles, i a la vesprada una altra cosa. No, que de vesprada anirem a berenar. Sí, com quan érem uns xiquets, amb els amics, que corríem per la tarara i altres cançonetes reblertes de felicitat. Pasqua. Però abans, allà a la plaça de la Glorieta, l’Encontre, els coloms, els encaputxats desencaputxats, i uns minuts de joia, religiosa encara, tanmateix i quin remei. Ei, ja sent que volteja la campana vella de l’ermita. Al camp, au, contradirecció. Com de bones són les vacances, al poble.
Primer dia de Pasqua.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.