Agost de deu: el vint-i-tres

Le PechLong. Hem sopat de nou a la terrassa, davant el paratge del Périgord negre, en una casa que cada colp trobem més extraordinària. El menjador és un espai gran a vessar de llibres, un piano, còmodes, taules, sofàs i sillons, i més llibres… Mentre sopem passem per Mara Aranda, per alguns cantants de café francesos, i acabem amb l’últim de La Gossa sorda, a Groléjac: cavallers, vergonya. Posem damunt la taula el gran nivell que va guanyant aquest grup, de cançons arrodonides, d’històries que ens expliquen les vergonyes del nostre país, dels últims vint-trenta anys, solament; que no ens en cal més, que encara volen repetir candidats. Algú ens ha demanat aquest matí si, quan tornem, ja hauran tancat l’homo Camps….
Hem pujat fins a Domme, ciutat excelsa sobre una penya que s’aguaita a la vall, sobre el riu Dordogne. És un paisatge ordenat, cuidat, organitzat a la francesa, impecable. Hortes, dacsars que són rectangles perfectes, prats amb algunes vaques, arbres immensos, castanyers, anouers, alzines, enmig mateix dels camps. A València ja els haguérem talat, tallat el coll, ací en canvi els arbres grans no destorben ni torben, al contrari, formen un tot del paisatge, art del paisatge, immens i extraordinari del Périgord. Baixem a Sarlat la Caneda. Sarlat és una ciutat medieval, de les mil botigues embotides de fetge d’ànec, de fetge d’oca, de vins, de licors, i de centenars de turistes que sopen a les set, abans fins i tot, mentre nosaltres ens preguntàvem si encara podíem berenar. Sense aquests milers de turistes, la ciutat és bellíssima, i encara amb tanta gent guarda un cert ordre: diu una pedra que Malraux va ser el ministre que va ordenar la protecció del patrimoni francés. Els francesos això ho saben fer, conservar el patrimoni, el paisatge, i vendre’l. En altres detalls, ja sabem fins com arriben a ser de refillets, i Simó de Monfort, hem passat a tocar del poble, el primer.
Sopem unes amanides franceses amb vinagre de Mòdena, oli d’anou, carn, llonganisses, meló francés, gelats de diverses textures, vins, cerveses, cafés i licors. No n’hi ha final ni límit, durant les vacances. Encara apareixen les coques fines de Bétera (sembla que portem la casa a sobre, enmig del país deles roulots), coques excelses, i per adobar la lluna plena que ara lluu sobre la Dordonge, posem Louis Amstrong, a cinc euros els tres cd’s al caprabo de Sarlat. Fins que no ens cansem no anirem triant com retirar-nos a dormir; avui no fa calor, una serena fresqueta, que ens endolceix l’estiu finalment.
Com diu una postal que s’assembla a una proclama valenciana pels quatre cantons: ce n’est pas par hasard que l’Homme y est né. Vive la Dordogne i bona nit.

Un pensament a “Agost de deu: el vint-i-tres

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *