Agost de deu: el vint-i-ú

Groléjac, el Perigord negre. Vam arribar ahir després d’una dura etapa de carretera, d’embussos, de milers de persones que van decidir, com nosaltres, viatjar elmateix dia a la mateixa hora. Sort del paisatge que ens acull, de la casa que hem llogat, que sembla un encanteri enmig de boscos madurs de roures, castanyers, til·lers, alzines, prats immensos al fons, i boscos i més boscos. Una setmana de vancances a l’Aquitània, entre Sarlat i Gourdon. És diumenge i ens allarguem a una festa de l’avellana, a veure com peguen aquests llauradors per la fruita seca. Ahir, mentre nosaltres patíem la crisi de la carretera, uns altres companys de viatge que havien eixit més enjorn, van topar-se amb una colla de jovenalls de setanta anys, que cantaven en occità, que és com explicaven les cançons: m’expliquen que qui portava la veu, anava recitant això i allò i demanava si no l’entenien, m’enteneu?, alceu el braç si no m’enteneu!, i llavors els recomanava de fer un curs de llengua, de preu senzill i còmode, i continuava explicant-se en occità. Més o menys com aquell exemple dels valencians, quan algú els diu que no els entén. Veieu com sí que som de vacances.

Un pensament a “Agost de deu: el vint-i-ú

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *