Agost de deu: el vint

Corral de ca Sari. L’estiu, l’agost especialment, provoca la conversa llarga, distesa, ruixada d’això i d’allò, en la seua majoria amb una part d’alcohol, que ho perdona tot, el bon beure i el menjar d’estiu i parlar amb l’edat dels cossos que van arrodonint-se, els uns més que els altres, però perdonant-nos la vida i l’esforç de mantenir-nos. No, les coses ja no són igual. El corral de Sari enguany ens ha acollit moltes nits de festa, i va uns dies que rondem la mateixa conversa: la política, quin casual, els funcionaris (sí, acordem que n’hi ha de bons, la minoria, i que n’hi ha més que els podrien pelar, sense comiat, ni regal, ni les gràcies). El cos fort del debat és com s’ha instaurat un model polític d’ineptes, de mediocres, de tanoques, que són al capdamunt de tot de la piràmide política, fent i desfent, de directors generals, d’assessors, de responsables d’àmbits amb pressupostos milionaris que, ben utilitzats, resoldrien això de Paquistan en tres dies, però que no saben fer la o, ni amb el canut que Roque diu que és això del llapis de memòria, el canutet que direm a partir d’ara, per on s’endollen molts dels polítics que no han passat el segon de BUP, i fan i desfan enmig dels partits, i per això no deixen que arribe ningú que pense, que organitze, que ordene, que pose una mica d’ordre, que amb això ja faríem miracles. 
Bétera és un dels casos paradigmàtics, que tenim veïns amb noms propis d’aquest exemple de directius polítics que no sabries mai per què caram fan i desfan si no en saben, i així i això és el país que tenim. Bétera, València, la mare que els va parir. 
Els partits polítics i les llistes tancades permeten aquest estil i moda de tenir el cul de sac cosit a l’inrevés. Quanta sort tenim els valencians, home, i solament caldria repassar tanta intel·ligència com ens ha governat des dels partits, els últims vint?, trenta?, quaranta anys? Tret d’alguns exemples, com aquells funcionaris que voldríem i podríem salvar, la majoria serveixen per retratar que ha passat en els nostres pobles. Com en aquella pel·lícula, els millors no hi són, governant-nos. I ves que, fins i tot sense que foren del nostre parer, guanyaríem tots. On vas a parar.
L’estiu, l’agost, i el corral, adobats amb uns colpets d’alcohol, ens fa ser agosarats. Però és que fa tanta calor.

4 pensaments a “Agost de deu: el vint

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *