Ulisses20

Últim dia a Mallorca (fa cinc dies que hem tornat). Avui la mar és una bassa d’oli, sense soroll, sense onatge contra la roca, per contemplar-la, com algunes barquetes llisquen com si caminaren. Potser que nosaltres també podríem lliscar, per comptes de caminar. Com que és l’ultim dia que serem a l’illa, el dedicarem complet a la mar. A observar-la, sobretot aquesta quietud inquieta. Tenim el dinar gairebé fet, amb el frit que vam comprar, l’amanida i dos platerets de tombet que van sobrar d’ahir. Triguem a baixar més del compte, perquè el ritme ja ens encomana anar perdent el temps. Finalment, som a la platja Ca Nova; avui, com que és diumenge, n’hi ha més gent. I uns cunyats de l’Antònia. L’un porta un patí de mar, no gaire gran, que és ben difícil de navegar, m’expliquen, no té timó, i la vela i unes quantes cordes són l’única cosa per guiar-lo. Ho dic, perquè l’home m’assegura que serà lúnic d’aquella classe a l’¡illa. A l’altra banda de la mar, sí, n’hi ha una escola de navegació amb patins d’aquesta mena. L’home se sent orgullós de ser l’únic, probablement, que navega així i proposa que hauria de ser l’estri principal per ensenyar a navegar els xiquets. Prove de posar atenció, però sóc de secà, així que no entenc gaire de navegació. Quan ens demana com tornarem a casa, i li explique que amb el ràpid de Baleària, ell vaticina que, ràpid, si no trenca algun motor. Efectivament, l’endemà el FGL de Baleària trenca un dels motors principals i triguem una hora i mitja més per anar de Mallorca a Eivissa. Tornem sense hora, dinem de caure de tos. Descansem i baixem de nou a la mar. Davant de casa, sobre una profunditat respectable, envoltats de peixos, la mar un altre colp calmada. Després pujaré a per la càmera i faré aquelles fotos, E la nave va, que sembla La nau dels bojos, d’aquella escriptora uruguaia que jo seguia de jove que després es va posicionar contra la llengua dels valencians. Les imatges de la mar, cap al tard, són un final que mereix amb escreix aquesta estada a Mallorca, vint anys després. Quin goig d’illa, encara, de tros de país, amb aquesta acollida que l’Antònia ha amanit perquè ens trobàrem a casa, enmig de la mar. Sopem extraordinàriament bé, no dormirem gaire perquè hem de ser al Palma de matinada. Tanquem aquest viatge breu, que guardarem molts anys dins les rutes imprescindibles. Ni en els comiats no ens excedim. Demà, jo ja tornaria.