Otos: ca les Senyoretes (2)

Vam sopar bé, després que Conxa negociés la redistribució de plats i viandes, vins i cervesa, amb unes amanides que tothom en deia alguna cosa, i la conversa sobre les intervencions apassionades al palau, i Natzari que venia explicant-nos que ell sopava amb els famosos del cinema, dret i fent anar la broma entre convidats, després, el mateix Canet i Miquel Gil ens van explicar aquell projecte de videoclip, van agrair la col·laboració de tothom i valia per un altre passament valencià amagat en un forí o recambró, el cinema, ai, quina pena de país davant un audiovisual mancat, mutilat, com ens acontentem els valencians a no tenir cap versió, cap, si exceptuem aquella esforçada tribu d’escolavalenciana, de nou, i de la universitat. Un altre motiu per piratejar-ho tot, si és cinema. Perquè si és cinema, ja ens aconformem el 99% dels valencians, que siga contra els valencians mateix.
Les primeres vegades tot allò és molt graciós, divertit en algun moment. El càmera, els actors, els músics que fan d’actors, el cor de russes que no semblaven d’Aielo, les maquilladores, el vestuari, l’espai, els focus, l’home de l’escala de mà que encenia i apagava espelmes segons que la prova fóra bona, el cant de la cileta, l’espai, la terrassa, la conversa i el vi, i una altra vegada tornem a començar, fins a quinze vegades, llavors el cinema, almenys en directe, no solament no és divertit, és una cosa pesada, pegant en avorridota, però tot siga per fer país des de l’audiovisual. N’hi havia de la casa que portaven quaranta-vuit hores drets, gairebé drets, amb un parell màxim de culades damunt el sofà de l’entrada i prou. Llavors Toni Canet, el director mateix, va adreçar-se al públic, que l’escoltava embadalit i ens ho va dir: ara eixiu els extres. Com? Sí, vosaltres eixiu a ballar. No calia dir-ho dues vegades, com són alguns valencians d’aquesta vall. No, no, espereu que us faça el senyal, quan Miquel passe per segona vegada davall d’aquella jàcina. Home, ara ens tocava ballar! Com de sofert és el cinema valencià, i què consentides les senyoretes, sempre retocant aquelles cares de músics, quina enveja. 
Prepareu-vos! [oh!]

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per adasi. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 pensaments a “Otos: ca les Senyoretes (2)

  1. Aqueix poble i Ca les Senyoretes ja és tota una referència en el difícil escenari cultural del Païs Valencià. LLástima que no hi puga assistir assíduament, però alguns cops sí he estat. Aquest divendres passat coincidia la gravació amb l’acte de Torrent en homenatge a Raimón i no es pot estar alhora a dos llocs (excepte si s’es Miquel Gil que ja me va dir que marxava bufat cap allà després de cantar), i que, per cert, que es va estalviar la pluja.
     

  2. Estimat Albert, crec que hi ha un error en el meu nom em diuen NATZARI i no Natzarí. el meu nom no porta accent.rep una forta abraçada del teu amic de la Vall NATZARI.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.