Otos: ca les Senyoretes

Vam arribar sobre l’hora convinguda, els primers gairebé. Ens van rebre el doctor Joan Olivares i Pep Albinyana, que encara descansaven el divendres extremadament llarg de preparatius del que serà aquest dissabte, amb la conferència i la prèvia del videoclip de Miquel Gil i altres músics i amics, factura del director Toni Canet. Van anar venint més convidats i ja endevinàvem que el temps, en aquell singular llogaret de la Vall d’Albaida era d’un altre ritme, que marquen els rellotges de sol i aquell Benicadell que talla el Sud i l’horitzó a l’esquena de la terrassa noble de la casa. Entre els uns i els altres van enraonant, ja veiem els primers assajos de la pel·lícula, una, dues, tres, fins a quatre vegades. Retocs d’això i d’allò, consells i directrius del Canet, presentació dels dos conferenciants, Jem Cabanes i Eugeni Reig, i també comencen els romanços, impagables acompanyats per Toni de l’Hostal (el convidem a inaugurar el curs de secundària 2010-2011). El ritme avança lentament, ens comuniquen que la conferència serà a les nou, una hora més tard, al palau d’Otos, i després soparem plegats a la terrassa. Arriben més amics, de coneguts i més gent de la Vall, del Camp de Túria; fa calor, n’hi ha qui beu per desempellogar-se sense èxit del temps d’espera, d’una vesprada llarga. És la primera vegada que som en aquesta casa, que paga la pena de visitar, de viure en el seu temps exacte, ‘festina lente’. El treball dels rellotges és espectacular, en molts sentits, i una llicó matemàtica a tenir en compte. 
Finalment ens arribem al palau del marqueset, i el mateix Joan Olivares ens acompanya fins a la pedra de Basset, allà ens explicarà el sentit del renadiu, de la pedra de picar espart i reunir-se es veïns en una època llunyana, i dels tres-cents anys que, sense cultivar-ho, anem fent país i productes de bon profit, com el d’avui: finalment són tres quarts de nou i comencem la conferència que ens ha portat fins ací: la llengua popular i la llengua culta. Hom diria ‘Quina barra, una conferència de llengua dissabte a la nit?, però res no és el que sembla, almenys n’hi ha que s’han sorprés bona cosa, després dels vint munts en què Jem ens obri tres o quatre idees sobre els conceptes popular, culte, poble, llengua materna, i encara models on la llengua que ací debatem hauria d’emmirallar-se per conservar la riquesa lingüística, no solamet lèxica, o dialectal. Agraesc per segona vegada la visita a Otos, ara per les paraules del Jem, que li demane siguen una lliçó que no es quede ací: els mestres, l’escola, i escola valenciana especialment l’han d’escoltar, i tants de lingüistes com salten i boten en aquest país, haurien de posar atenció en aquestes idees i propostes que acabem d’oure. L’Eugeni també ha fet una lectura de la seua proposta molt correcta, de fer ús del lèxic valencià tan ric i divers com tenim, davant formes deslocalitzades o poc habituals al sud, i l’auditori obri debat amb passió, amb entusiasme. Els valencians som l’òstia, sens dubte, dissabte, deu de la nit, Otos, Vall d’Albaida, parlem de llengües, del model de llengua morta francés (de l’espanyol de retop), no pel que fa a l’ús, sinó lingüísticament, davant el model anglés. Encara sort que tallem, sempre n’hi ha valents, i recorda que és hora de sopar.
A sopar, doncs. A taula, a taula. (amb el permís dels protagonistes)

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per adasi. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.