Ulisses20

Venim d’un sopar excels a la partida del Brucar, una trobada que no podíem evitar, malgrat els concerts, les presentacions i les festotes de celebració concentrades a Benaguasil. Un sopar a la fresca, entre amics, anual, amb aquella exquisitesa de mandonguilles que  ningú no prepara com Lola, vins, cerveses, caves, melons, coques, les llonganisses, les botifarres, la tomata, semblava que preparàvem l’assalt al nord, a la Catalunya estricta, que és d’això que vindré a parlar-vos, finalment: ho ha escrit i m’ho referenciarà el mestre de conversa Blesa, però sense haver-li-ho llegit, jo també trobe que, si els de dalt s’independitzen, als valencians i als illencs ens tocarà pagar el doble. El que paguem i i el que haurem de pagar perquè l’espanya eterna, i mundialment beneïda,  continue mamant i vivint parasitàriament (home, he begut, naturalment).
Sort que els responsables del nord, consellers, vicepresidents, o presidents del parlament, finalment no faran ús d’aquella força polièdrica del 10J, que per ells ja s’està molt còmodament assentat en la solidesa de la mamelleta parlamentària i funcionarial. De segona classe, autonòmica i constitucional si ho voleu, però extremadament sucosa, com els caragols cristians, quan la salsa és feta d’aquella mestria que hi dipositava la nostra veïna Vicentica. 
Pagarem el justetet, trenta anys més, quaranta, fins a la independència dels caragols moros i dels caragols cristians. O anem tots plegats, o ens quedem d’estatgers, mecaguen les corfes.
D’avellanencs, de caragols avellanencs ni parlar-ne, que tenim una classe, i solament que això ens faltaria.