Vèncer l’avaluació

Però què és estudiar secundària, en definitiva? Què ensenyem, els mestres i els llicenciats, què els volem ensenyar, als joves? Fins els setze anys és educació bàsica, allò fonamental per conviure dignament. Però al remat, quan som a les acaballes del curs, a dos dies de cloure’l, i passem hores parlant dels alumnes que hem tingut durant un any sencer, què volem dir, què podem dir d’aquell jove, a més que no hem sabut transmetre-li el gust per la lectura, pel treball, per la matemàtica, per la música, que demanava Steiner que havia d’ésser a dalt de tot de l’ensenyament bàsic, allò bàsic. Què sabem dir, després de treballar un any amb aquells joves, què sabem dir sobre el que els hem ensenyat? Perquè quan volen, quan els joves volen, malgrat que tinguen un sac de dificultats, els sabem fer anar, avançar mínimament o il·limitadament, però, rai, quan no volen, que ens diuen no cada dia, amb l’actitud, amb la mirada, amb el destorb continu a classe, què els sabem dir o transmetre?
És molt senzill dir això, els suspenc, després d’un any d’haver-ho intentat, els suspenc i ja s’apanyarà, els he donat suficients oportunitats que no han sabut aprofitar. Que carregue ell amb la motxilla del fracàs. I ves que el jove ha avançat segurament més que no ens pensem, és més competent en infinitat de coses, en la vida, en les relacions, amb la tecnologia, en ser jove, això segur que ho domina més que no els mestres… Què ens fa por, realment, als mestres?, de saber que hem fet malament això o allò, potser, de saber que el nostre any de docència no ha sigut com pensàvem, com esperàvem, per a uns pocs joves de l’aula, poster ens fa por saber que hem canviat poc, malgrat que ells, i la societat on vivim, ho fa cada dia, un canvi que no espera ningú, sobretot no espera els mestres ni l’escola, i per això ens fa por, als mestres canviar els mètodes, i l’avaluació, i encara n’hi ha que parlen de repetició, com si això mateix no demostres abastament el fracàs col·lectiu de tothom.

Un pensament a “Vèncer l’avaluació

  1. Em recordeu/es el sentiment de fracàs que sent en acabar les obres i que no acaben de fer-me el goig que caldria, si més no en allò que tenia/íem en iniciar-se el procés.

    Una abraçada.

    PS: sou molt grans, però no li ho digues a ningú 😉 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *