Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Publicat el 24 de maig de 2010

Del ras al batre

De cant a cant. Del Cant al Ras a Massalfassar, als cants de Batre a l’Eliana. De l’Horta al Camp de Túria. Com explicava un dels membres de l’organització del Cel, al Cel de l’Eliana, des de la Torre del Virrei, el rere país dels valencians és formidable, entusiasta, de riquesa i de bellesa, pel que fa al cant, a la música, una joia encara en brut, d’una potencialitat envejable, silent, silenciada, però d’excelsa sonoritat.
Ho va dir l’impagable Frechina en aquesta nova presentació (la família que no li tinga en compte la dedicació, que el necessitem), els cants de batre no són fàcils, ni d’escoltar ni d’entendre en tota la seua mesura, ni són un cant romàntic, ni es deixen emportar de sentimentalisme. Són art, difícil, malentés, i ara lentament recuperable, a través de l’estudi i d’unes veus que ho valen tot. El matxo al trot, o pausat, darrere el batre, destriant el pa de la palla, pegant voltes, davall la calor sufocant, empestat l’aire de pols, de picors, d’aquell temps desagraït, contra l’ofici i contra els homes.

Jacint Hernàndez, Toni Navarro, Toni Guzman, i aquell jove de Vila-real, com es deia, Àlex Torres, van anar despartint el gra, pegant voltes al pati del Virrei, fins i tot, mentre esmorzaven de tant d’esforç, metafòricament, cantaven una polca, un romanç, una picantor, per alleugerir la faena. De colp el Cel de l’Eliana, centre d’estudis locals, obria una altra via d’expressió, de dignitat, de saber ser, que ens explicava aquella època rural tan agra com imprescindible. L’era, els animals, la terra, la duresa d’un viure prim… Que després el temps ha convertit en allò que devia convertir, supose. Com envege aquesta organització francesa per la terra, allà als Camps Elisis, amb tot de llauradors, productes, maquinària, animals, enmig de la ciutat francesa del XXI, admirant-se i demanant-se què passa, a la terra i als llauradors, de costat d’aquells luxes a una vora i l’altra, el sector primari. Ho envege sense preàmbuls, ni introduccions. Sense cap ànim, sabeu, que ací viu el pa i viu el vi i la mare que ens va parir.
Per molts anys de batre. Amb el cant, naturalment.
Post: a l’estil de la Malaguenya de Barxeta, uns versos de Víctor Iñúrria van cloure un sentit homenatge als valendians que vam expulsar de casa, de la terra, fa quatre-cents anys. Una polifonia impossible tan bella.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de camp de túria per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent