Sense pares, tots som orfes

Una miqueta d’això ens passa als valencians de la ciutat. Si com deia Sanchis Guarner, o el mestre Ferran Zurriaga, el riu era el pare de la ciutat, en desviar-lo, la ciutat i els seus habitadors es van quedar orfes, i potser és això que paguem, ja fa un grapat d’anys i panys, els valencians de dins i de fora de la ciutat.
Ens hem quedat sense referent, però contra això vam inventar una nova ciutat, al llit del riu sec del Túria. Vam encomanar-la a Calatrava, i aquella trompada d’arquitectura, sens dubte, que impressiona i no et deixa indiferent. Dissabte, vam ser guiats pel mestre blocaire Josep Blesa, una seixantena de persones, la majoria joves adolescents, que jugaven a ser joves adolescents, com no podia ser d’una altra manera. Si tinc gana, menge; si vull, m’escolte l’Ipod; si vull m’assec i si vull m’alce. Contra una certa deixadesa, de vegades les maneres no són suficients. Però era dissabte, i els adolescents, molts dels adolescents que ens companyaven, prou feien que no es perdien entre aquelles gegants de ciment i vidre, de formes animals, transportats a la modernitat arquitectònica espectacular, les formes catalanes deGaudí són ara a València, amb el permís del mestre Subirachs. (la meitat m’ho invente, i l’altra la falsege, que el meu anglés és paralímpic).
Però el glocal de l’activitat és extraordinàriament positiu, per moltes raons. Una lliçó d’humiltat, el guiatge, una lliçó barroca, la construcció, i una descoberta en la interpretació d’en Blesa, que demanem de repetir amb un auditori més reduït, més fet, per com ens va anar il·lustrant secrets i maneres que, sens dubte, Calatrava atresora. L’arquitectura de València la Nova, malgrat que ens pese a alguns, és inqüestionable. Fallera, però viva i tan present.

2 pensaments a “Sense pares, tots som orfes

  1. Doncs avui el Túria eixia de mare per Vilamarxant, de molts metres. Se coneix que han soltat aigua en els embassaments, on ja no hi cap més (sobretot al de Benaixeve. El de Loriguilla no el poden omplir del tot perque hi ha una sima on es filtra l’aigua, o almenys aixó sembla). Aigua al mar, no volien PHN? Sort del Plan Sur del segells de 25 cèntims (de pesseta)

  2. Observa quan el nano holandès em preguntà que significaven les piscines. Ell va entendre de manera intuïtiva que allò volia dir quelcom. Fou, però, malauradament l’únic que s’atreví a formular una pregunta. I la resposta que li vaig amollar fou la referència al riu. El llit del Túria fa memorabília del riu en gairebé tots els seus trams.
    El llit del Túria és nostre i el volem verd, era la dita dels primers Salvem dels ’70. Una batalla guanyada, doncs volien fer córrer autopistes per ell. La mateixa mentalitat que volia convertir La Rambla que baixa des de Pla. de Catalunya fins l’estàtua de Colom a Barcelona. No ens pensem que a dalt lliguen gossos amb llonganisses tampoc. Allà dalt són els valencians qui arroseguen del carro. El que passa allà dalt, és que hi ha més massa crítica per a tirar endavant. Ací menys, però els resultats són ben semblants. Calatrava i Candela copien Gaudí, però el que no sap massa gent és que Gaudí hostatjà en diverses ocasions i copià el trencadís del Cabanyal i les escales de la Llotja i les feu idèntiques en la Sagrada Família. Som tots plegats un país viu. Unes vegades s’inspirem en quelcom de dalt o les Illes, els de Baix, d’altres són els illencs que fan el mateix de les altres dues rodes i així anem fent al llarg de la nostra història. Som, com diu la cançó, un poble en moviment sempre.
    La gent involucionista diu que som barrocs. I alerta amb eixa llufa !
    A la Ciutat de les Arts i les Ciències hi ha molt poc de baroc, com a tot el país valencià i la rsta dels Països Catalans. És el contrari: l’estructura és l’art i l’espai unitari interior.
    Vicent de Benaguasil, ací baix, fa un apèndix gens banal: vam pagar 3 vegades el Pla Sud amb els colònials segells de 25 cèntims.

    El dia que siguem lliures serem un país de primera divisió. Això és el que tot l`espectre polític i social valencià no ha entès. D’esquerra a dreta passant per tots els punts mitjans. Heus ací el nostre repte.
    La lliçó privada que em vas donar sobre l’ensenyament als que no hi arribem és una classe particular que no oblidaré mai.  Cal aplicar-la-hi políticament i social.
    No sóc un ‘mestre’ blocaire, sóc tan sols una persona que vos acompanya als que sou molt grans. HO ACONSEGUIREM SEGUR !

    Una abraçada. Gràcies per fer-me confiança i per l’amistat demostrada.

    PS. ahir vesprada-nit vaig fer aquest post on s’explica millor allò que vaig dir tant en català com en anglès. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *