Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Publicat el 16 d'abril de 2010

Morir pel Cabanyal

Per la casa dels pares, que ja vaig escriure. Avui he tornat a sentir aquella emoció, amb un regust diferent, de les coses importants. Em demane quines són, aquestes coses importants de les que vull parlar, i encara m’emocione. L’escola, el coneixement, el Chillida Leku que tinc tan recent i sobre el qual voldria tenir el temps suficient per fer un text assaonat, la gent, en realitat una part d’aqueixa gent, els meus, algunes lluites entre herois i valents, i encara un centenar de coses més supose, que, al remat, n’hi ha tant que voldríem atendre que així va rodant, a glopades, el món que vivim. Això si un maleït núvol dde cendra no t’enterboleix la vista i el viatge pel cel. 

Hem estat al Cabanyal, amb l’alumnat. Avui he apamat, malgrat que era un divendres feiner, de dia normal, aquella tensió que s’hi viu, al barri. Ens guiava Maria Villora, una històrica, exmare de l’escola, mestra, que encara té el pare allà, amb noranta-nou anys, que va adonant-se compte del que passa, que els volen birlar (!) la casa a colps d’excavadora i a colps de policia. Per cert, m’ha corprés de veure tanta policia, de municipal i d’antiavalots per llà, com si volguérem dibuixar el nostre Bronx particular, ací a la vora del Mediterrani. Com si algú pretengués de forçar una situació malèvola. M’han corprés la bellesa de les cases, però trambé l’abandonament conscient, tanta gent asseguda al carrer, de mirada especial, assetjadora, escrutadora, que no saps si et busquen o et troben, sense feina supose, amb neguit als ulls, i encara els volts i revolts dels cotxes de policia per carrers de vianants, per damunt les voreres, alguna sirena blava… Anàvem set mestres, amb els joves, que no hi havia perill, però s’hi respirava un què de preocupació latent, permanent, de tensió al límit. Com ens confessa Maria, han aconseguit de dividir socialment la gent. Acaba d’eixir una associació, quina manera més sospitosa de crear-la a última hora, que reclamen d’enderrocar, sobretot perquè no els toca la casa, ni la casa del pare, ni res que els vaja personalment. Volen una neteja brutal i punt. Hem topat amb aquella dona que, fa uns anys, a València vam anomenar de rebenta-plenaris. Ha aparegut i hem tingut sarau, verbal, però tens. També han aparegut dones que venien en suport del barri i nostre. I la policia que tornava i insistia, com volent endevinar que féiem una colla de seixanta persones voltant allò, enlloc de ser a l’Oceanogràfic, que és més abellidor, més net, més polit, més neutre.

Carrer de Sant Pere, el Progrés, la Barraca, la reina, fins a l’antiga Llotja i la casa dels Bous, aquells bous que entraven les barques, que pintava Sorolla. Ací ens acomiada Maria, que ens convida a continuar amb els joves mentre ella torna cap a casa. Una jove que ens acompanya li demana quan serà la propera concentració, i ella que ja ensassabentaraem, que això és un no parar. Intercanviem banderins: ella ens regala uns pòsters de les cases del barri, nosaltres un devantal, un llibre de Faules Clàssiques (que no valguen les moralines) i una invitació a tornar per l’escola. Pel Cabanyal, que paga la pena morir, i ves que no paga la pena morir sinó de vells. I amb salut, home.



  1. a Sant Agustí serà especial. Pel poble, per al llengua, pel Cabanyal, pel País contra aquest mentiders corruptes què  ens volen esmicolar.

    Espere trobar-te allà dissabte que vé!

  2. Aquesta es l’Escola Gavina que jo conec.
    L’escola que ensenya d’una altra forma.
    Sempre em sentiré molt orgullós de formar part d’aquesta gran familia.

    Crec que molts d’estos xiquets recordaràn aquesta visita cultural al Cabanyal, com jo recorde les meues. I tindran una visió del barri més propera. Esperem que en un futur també ells lluiten per les coses que ens importen als valencians que estimem la nostra ciutat però no la que ens volen vendre.

    Un abraç, mestre!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de la mirada dels meus per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent