Ploure d’abril
Des d’anit que no para de ploure, intermitentment amb intensitat, que tornarem a tancar els regs, i el camp agrairà, de nou, la festa de l’aigua. A València hem tornat a l’escola, després de Sant Vicent, cinqué dia de Pasqua. Hem tornat doncs del viatge, al cau, als nostres, al territori, i ves que n’hi ha coses tan iguals, o pitjors que no quan ens en vam anar. Xot!, que criden a la Sagarderia per fer-nos pas cap a la bota de la sidra, grossa com no n’havia vista mai cap. N’hi caben dotze mil litres, més o menys com va apamar Vicent, mentre sopàvem, que la matemàtica i la mesura a colp d’ull prou que ens ha de servir als mestres.
He començat la classe amb Els cucs de seda de j.f.Mira. Ací vos deixe l’inici, d’un llibre que, ja aleshores, també va ser iniciàtic:
‘Cal dir que no plou massa sovint, per aquestes terres nostres. Alguns cops a a l’any, però, s’esdevé que plou massa. I llavors cau l’aigua, concertada i espessa, hores i hores de seguit. O dies. Fa mal, de veure tanta part de la nostra ració total de pluja malgastada així, d’una manera tan bèstia. Perquè és una meteorologia ben poc planificada, la nostra: o no plou, o plou fora mesura. Hem de reconèixer, però, en descàrrec dels sants del departament d’aigües-i-vents, que els llauradors de l’Horta no són excessivament afeccionats a congraciar-se’ls amb tridus i novenaris (mestre, que són tridus i novenaris?). Hi tenen poca influència, diríem. Quan plovia tant, no anàvem a escola.’
Sorprenentment, cap dels xiquets no ha dit res, ningú no s’hi ha queixat. Potser perquè hi havia massa vacances, que els mestres, ja ho pensen la majoria dels ciutadans, en tenen massa i de sobres. Però jo trobe que no, que…