Prendre la paraula

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-language:ES;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

-A algú que no en tingui coneixement, què li
explicaries per tal que entengués què van ser les jornades de juliol de 1909
que han passat a la història amb el nom de Setmana Tràgica?
-Ara fa 100 anys que com a conseqüència de la convocatòria
de una vaga general a Barcelona per impedir l’embarcament dels soldats
reservistes cap el Marroc es va desencadenar una gran revolta ciutadana que va
comportar la crema de la majoria de convents i d’escoles religioses. Els fets
no es van donar només a Barcelona sinó que aviat es van estendre a tot el
Principat. De fet, el que es volia era crear un estat de revolta que conduís a
la proclamació de la república, ja que els vaguistes volien que el descontentament
s’estengués a tot l’Estat espanyol.

-Quins van ser els actors que es van donar cita en
aquesta confrontació?
-Diversos i molt variats, com la vida mateixa i la
ciutat en la qual es circumscriuen. D’una banda, els revolucionaris formats en
la seva majoria pel magma divers dels
anarquistes-federalistes-socialistes-sindicalistes de Solidaritat Obrera,
lliurepensadors i un llarg etcètera, ja que es troben en un moment de canvi i
evolució cap a un sindicalisme operatiu, que aviar prendrà les característiques
de l’anarcosindicalisme. De bracet amb ells ens trobem, al mateix cantó de la
barricada, amb les bases del Partit Radical de Lerroux, la majoria ateus,
lliurepensadors, partidaris de les campanyes dels drets civils (casaments,
enterraments,…) animadors de les escoles laiques, i republicans convençuts.
Caldria dir alhora que no tots ells eren proletaris, també cal destacar dins
d’aquets dos blocs la presència de petits propietaris de comerços i tallers
(tavernes, fondes, impremtes, ebenistes, enquadernadors, etc.) que estaven a
disgust amb la monarquia borbònica i amb el sistema pervers de la Restauració. Tots
ells se sentien més moderns i a to amb l’Europa de la seva època, s’emmirallaven
molt amb França!

I aquí entren també, del mateix cantó de les barricades,
les dones, que fan la seva irrupció al món de les lluites socials al carrer,
amb un protagonisme important. Arriben amb molta més força de la que ja havien
mostrat als rebomboris de pa i les bullangues del XIX, ara prenen una opció
política clara i participen activament en l’organització de la revolta:
convoquen, desfilen, fan tancar fabriques i mercats, construeixen barricades i
s’oposen a la força pública. Ja fa alguns anys que militen activament als
espais alliberats a l’interior de la ciutat: escoles, nuclis veïnals, premsa
obrera, etc. I són molt valentes, molt decidides, al cap d’un any dels fets les
veiem a les primeres manifestacions reivindicant Ferrer, sense cap por, amb
molt dignitat.

I, de l’altra banda de la barricada, els de sempre!
L’exèrcit, la Guardia Civil,
els sometents que no havien desertat, i els burgesos, que amagats als seus
pisos esperaven que s’acabés la revolta però que organitzaven la vida catalana,
es a dir: la Lliga
i les “bones famílies” que parlaven en català als Jocs Florals però que no
dubtaven en acudir a Madrid per defensar el capital i les seves propietats si
els anarquistes i socialistes demanaven no ja la revolució sinó un repartiment
més just dels beneficis, o millores socials, o senzillament l’accés a
l’educació, un tema candent i a la fi, penso, que el nucli desencadenat de la
crema de convents.

La Lliga s’estava organitzant com un partit modern, aprenia
dels francesos i anglesos, tenia una estructura molt sòlida, ben arrelada en
espais diferents: el catalanisme polític, on convergia amb l’església catòlica
(Torres i Bages, Verdaguer, Gatell, Morgades…), d’altra banda també amb el
capital financer (els banquers), el capital del tèxtil que floria per tot
Catalunya i els beneficis provinents del món colonial, no només americà, sinó
també africà. Havien fundat la “patonal”, el Foment del Treball, i en aquets
anys estructuren la seva pròpia banda armada: el sometent, que trauran al
carrer renovat al cap de deu anys. Es dur però es part de la nostra història.
Hi van molts pocs anys entre 1909 i les batalles del “lliure” i l’”únic”. Penso
que sovint eren els mateixos protagonistes i les coses continuaven sense
resoldre’s, precisament per la voracitat de la classe dirigent que sovint no
aplicava la legislació vigent, tot i que era molt reformista.

Hi havia dos móns enfrontats: el del luxe modernista i
el de l’esperança de vida als 35 anys, ja veus que semblen irreconciliables!

-Per aturar una guerra i l’enviament de tropes formades
per reservistes es convoca una vaga general. Com s’explica això?
-Una setmana abans s’havia convocat una gran campanya
de xerrades i mobilitzacions contra els embarcaments, organitzada pel Partit Socialista
i pels anarquistes, a la qual aviat es van afegir els radicals. Hi havia un
ambient internacional abocat al pacifisme, el proletariat estava tip de les
guerres colonials del finals del XIX, i a tot arreu es palpava un ambient
antimilitarista, fraternal, internacionalista. Aviat els mítings són prohibits
o acaben amb aldarulls, i com que no es pot impedir l’embarcament es convoca
una vaga general, a imatge de la de l’any 1902.

-I com pot ser que una vaga general acabi desplaçant el
seu potencial revolucionari cap a l’església i no contra l’exèrcit, que era
contra qui s’articulava la protesta? Què va passar?
-De veritat? No ho sabem, jo penso que senzillament va
passar el mateix que al 1835, un intent de recuperar el model de ciutat que
proposaven els revoltats. No se sentien identificats amb aquella ciutat burgesa
i clerical on hi havia un convent a cada cantonada. Estaven lluitant des de
mitjans del XIX per construir d’altres coses que ningú els facilitava: escoles,
centres obrers, cooperatives de producció o consum, cementiris civils, inclús altres
monuments, un art o una literatura obrerista en comptes de tot allò que els
passaven pels nassos i amb molts mitjans i del qual ells només n’eren els
espectadors, i el que és pitjor, els explotats, els que ho feien possible a
partir del seu treball. I va explotar, com diu el governador civil, l’Ossorio i
Gallardo: tot va esclatar com una traca!

És inconcebible com en una tarda cremen més de 40
edificis al mateix temps, això vol dir que alhora hi havia molts grups amb
petroli i metxes a la mà, amb un mateix pensament. I no es fàcil cremar
edificis sumptuosos, vull dir que no era posar petards i marxar corrent, sinó
que els incendiaris havien de prendre’s el seu temps, i això invalida la idea
del grup provocador, o dels “nois de les llistes” que argumenten alguns historiadors.
No crec que existeixi la idea de la “conspiració”, com tampoc penso en la idea
de líders o teòrics.

El model sempre és el mateix a la ciutat salvant anys i
distàncies: des del XIX fins al 1936: gent que pren els barris, homes i dones a
les cruïlles de carrers, defensant locals socials, escoles, cooperatives o
ateneus, el que es diu la milícia ciutadana, molt diversa, intergeneracional i
interclassista.

És per això que en intentar organitzar la repressió els
costa tant: no hi ha noms, no hi ha consignes darrere de les barricades, tots
són anònims, gent del barri, i això és el més desolador pels repressors. Aviat
cercaran un “instigador moral”, que serà en Ferrer i Guàrdia, a qui detesten
amb els seus projectes d’escoles laiques i coeducadores, un afront moral per a
la seva època.

Per què no van atacar les fàbriques o les cases dels
rics no ho sabem, però fora de Barcelona es van ocupar ajuntaments, es van
cremar les casetes dels “burots” o consums, es van organitzar assemblees
ciutadanes i es van tallar les comunicacions, és a dir, la revolta es va
diversificar i va prendre caràcter de revolució republicana. L’atac a l’església
només es pot interpretar si imaginem la repressió moral i social de l’època i
si veiem l’església com la còmplice de l’explotació, de la mà de la burgesia. Les
dones ho van tenir molt clar tot això, els testimonis orals les situen al
centre dels esdeveniments.

-En el teu llibre dónes molta importància a tots els
precedents del que podríem anomenar “cultura anarquista i voltants”. Realment,
quina força tenia tota aquesta cultura formada per ateneus racionalistes,
maçons, lliurepensadors, espiritistes…?
-Sí, no es fàcil posar-te a cremar una església perquè no
t’agradi, és a dir que cal molta determinació per decidir-te a sortir al carrer
i fer un acte d’aquestes característiques, i això vol dir que hi havia una
consciència prèvia i molt treball intel·lectual, moltes lectures
interioritzades, la idea que era possible un altre estat de coses diferent,
nou, lluny del que havien significat segles de dominació en el món que ells i
elles havien conegut.

Són els anys de la creença en el progrés, en la ciència.
La religió sembla quelcom obsolet, o quelcom supersticiós com diran les
espiritistes, els lliurepensadors o els laics. Un bon exemple són els llibrets
de Cels Gomis, anarquista, internacionalista i folklorista; també l’Amalia
Domingo Soler o la Pilar
López de Ayala, fins ara poc estudiades i que són un bon
referent per entendre aquesta mentalitat tan oberta pel seu temps.

-Les conseqüències de les jornades de juliol de 1909 són
clares a nivell de víctimes i d’edificis destruïts. I a nivell de moviments i
opcions socials, com queda la cosa?
-Bé, malament. La repressió va ser importantíssima. És
clar, després de l’època de les bombes i els atemptats de final de segle XIX,
semblava que la burgesia catalana podria descansar una mica segura. Pensaven
que el proletariat estava calmat, estaven organitzant uns incipients sindicats
catòlics –grocs- on creien que tindrien la classe treballadora encarrilada, i a
més pensaven ja en una sortida organitzativa de caire femení, perquè tenen ja
la confirmació (a partir de la vaga de 1902) que les dones “se’ls escapen”, és
a dir, es poden descontrolar en un moment determinat.

El que no pensaven és que la fúria dels treballadors
aniria en contra de les esglésies i convents, això sí quasi sense víctimes (a
diferència del 1835), ara només volen acabar amb els espais que ocupen els
edificis, cremar-ho tot, i a més, en contra del que diuen alguns historiadors,
no es van donar actes de pillatge. Això ho explica la mateixa premsa de
l’època, la gent vol cremar, acabar amb tot, incloses joies, bitllets de banc,
accions o retaules: tot els sembla el mateix. I aquesta fúria es va voler
canalitzar.

El Partit Radical mai va tornar a ser el mateix, es van
acabar les al·locucions anticlericals i populistes de “Don Alacandru”,
l’emperador del Paral·lel. Va continuar tenint representació als ajuntaments
catalans però el seu electorat es va anar passant a les files
anarcosindicalistes que anaven creixent en clandestinitat, es van decebre força
de la política i els polítics, aquells republicans.

Els socialistes i anarquistes que havien fundat
Solidaritat Obrera s’escindiran després dels fets del 1909 i els socialistes
que havien abraçat l’acció directa s’aniran moderant i cercant una via
electoral. I els llibertaris construiran la Confederació Nacional
del Treball poc més tard, ja que veuen que els cal una organització i una
estructura forta en aquells anys difícils. Es trencaran els cercles
lliurepensadors i els de les dones espiritistes.

Després de 1909, ja res no serà igual, cal cercar noves
vies i el feminisme diferencial del nucli de Gràcia quedarà en suspens fins als
anys trenta dins Mujeres Libres.

Les escoles racionalistes i els locals socials són clausurats
a l’agost de 1909, els mestres empresonats o enviats a l’exili, “al camp,
-diuen a l’època-, on no puguin fer proselitisme entre els obrers”, i és clar,
cal reorganitzar-ho tot, però ho fan, i de quina manera! Els petits nuclis
tornen a formar-se i aquí –com abans- el paper de la premsa és fonamental, i
també de les xarxes internacionals de solidaritat i de relació, inclús més que
ara, potser.

La burgesia, per la seva part, també es reorganitza i a
banda de l’inicial i furibund “Delateu!” publicat a “La Veu de Catalunya”, va prenent
d’altres mesures. Una d’important és la creació de l’obra de Francesca
Bonnemaison adreçada a les dones i inspirada pel catolicisme progressista
catalanista: l’Institut de Cultura de la Dona i la seva Biblioteca, potser la primera al
món adreçada a les dones. El que volen és “instruir-les” com a la resta
d’Europa i poca cosa més. El que no comptaven els lligaires és amb l’empenta
personal de Donya Paquita que acaba creant una formidable estructura educativa
i formativa on també acabaran assistint les filles dels republicans progressistes
i maçons.

-Què falta per investigar que sigui encara important
avui? Què ens falta saber de la revolta que encara avui sigui fosc i poc clar?
-Falten molts punts foscos per investigar, de fet sabem
molt poc dels –ismes, com podríem anomenar-los: feminisme, lliurepensament,
maçoneria, espiritisme, etc. És cert que hi ha obres senyeres com les de Pere
Sànchez, Gerard Horta, Laura Vicente, Manuel Vicente, Tema Kaplan i diverses
més que ja baixen al sentit biogràfic o de detall, que és el que ens falta, ja
que si desconeixem les fonts i la història personal, local o comarcal, difícilment
podrem escriure-la de nou i només investigant podrem aprendre del passat. Penso
que falten noves lectures sobre la gent del Partit Radical, molt honestos i
actius, que han quedat eclipsats per la figura de Lerroux però que van ser
fonamentals com Cristòfol Litrán, secretari i amic de Ferrer, com Sol i Ortega,
els Ulled i d’altres que van contribuir amb el seu republicanisme a la creació
i manutenció d’escoles racionalistes o centres obrers. També falten
investigacions sobre les Dames Roges o dones radicals, també força
interessants. Bé, hi ha feina per qui en vulgui, això no s’acaba mai!

I també falten fonts sobre la burgesia, saber per què
no van sortir al carrer, ni a defensar les esglésies, perquè ens estranya als
historiadors veure com no van baixar a impedir cap crema. Van deixar fer,
senzillament, com si allò no anés amb ells. I el cert és que tenien armes i mitjans,
i no van fer res. Bé, sí, llistes negres d’obrers que condemnarien al “pacte de
la fam”. Unes llistes que es popularitzarien a finals del XIX. Cada bàndol
tenia les seves estratègies!

-Quines han estat les reaccions d’aquest centenari?
S’ha commemorat adequadament l’efemèride?
-M’ha sorprès molt veure que s’ha commemorat la Setmana Tràgica,
inclús des de sectors institucionals, i a més, sovint ho han fet molt bé. S’han
organitzat xerrades, seminaris, rutes urbanes o accions, i penso que és important
i positiu veure com la ciutat s’ha repensat i ho ha fet de manera valenta.
Penso que avui pocs barcelonins no poden dir que no saben què va ser la Revolució de Juliol, com
li deien els anarcosindicalistes. Hi ha una pàgina web equ+è es mostren fotografies
de l’època i moltes llibreries han fet aparadors amb els llibres que han anat
sortint entre els quals recomano la novel·la de l’Andreu Martín. També hi ha
hagut llibres molt crítics amb els fets provinents “dels de sempre”, però amb
això sempre s’hi ha de comptar.

-Per acabar, Quina valoració pots fer sobre la figura
de Ferrer i Guàrdia i el seu assassinat?
-Parlar de Ferrer significaria fer tot un altre llibre
voluminós i interessant. És un món, ell, els seus amics, en Morral, Litràn,
Miranda, Odón de Buen, Salas Antón, és un personatge calidoscòpic, apassionant
i al qual sovint se l’ha jutjat abans de conèixer-lo en profunditat. De fet, va
ser condemnat sense proves, en una espècie de “cacera de bruixes” modernista, a
la catalana, que va acabar de rebot amb Maura a causa de la pressió
internacional. Per mi és un home per descobrir, entranyable, d’Alella, que es
va convertir en un dels exponents mundials del lliurepensament, la laïcitat i
la coeducació. Paradoxalment, la seva mort va mostrar al món que aquelles
campanyes de propaganda dels Montseny a París sobre els processos de Montjuïc
del XIX i que es titulaven “Els Inquisidors d’Espanya” continuaven al segle XX.