Esclafamuntanyes i Pot de Plom
Quatre germans decideixen córrer món i aventura,
però abans d’eixir de casa, els
moniatos, es posen nom: Arrencapins, Esclafamuntanyes, Passaponts i
Pensacoses. Tots quatre arriben al castell de Penàguila on viu un
gegantot (bonico no li deia ni sa mare). “Caic o no caic”, crida el
gegant, que va espantant actors i públic, fins que la maça
d’Esclafamuntanyes li adoba la tòtina a maçaes. El gegantot s’amaga en
un pou, i Esclafamuntanyes hi trobarà dues princeses enamoradisses i
belles. Els germans també trobaran un tresor que
portaran al rei de Bucària, d’on són aquella parella de pesolianes. Ara, que els tres germans tenen un mal pensament, furtar-li les princeses al moniato de la maça. Com en les
rondalles fantàstiques, el final és feliç, perquè el gegant salva l’Esclafamuntanyes, que es casarà amb la princesa i, alhora, perdonarà
els malgermans de tan gran malifeta.
Encara no havien eixit a saludar els actors que els
xiquets ja havien pegat a fugir, i això que ho havien passat de
descular-se, de tombar de riure, de tantes burrades i falòrnies com
deien aquells gramàntols dels Pot de Plom. Però els xiquets, que no són com els grandots, ja ho han vist i a una altra cosa. Notabilíssima l’obra, d’un
humor corrosiu, valent i agosarat, versió lliure, molt lliure com avisa el mateix Xavi Castillo, d’una rondalla d’Enric Valor… Sort que l’home ja no pot veure tantes cafrades, que segur que es
tornaria a morir, però de riure.
Your blog has some of the most fascinating information! I’ve read several pages here and I just had to comment and let you know that I thought you’ve been doing a great job here. Keep it up!