Potser que em vaig excedir, de versos.

Hem baixat finalment a València, alarmats. Última representació al Micalet de ‘Poseu-me les ulleres’, un repàs a la vida d’Estellés. El poeta i el teatre (si jo volia ser dramaturg, escriure obretes de teatre, escriure com…).

Un dels més grans poetes en llengua catalana, Vicent Andrés Estellés, era present avui al Micalet, de la mà d’en Pep Tosar i un Enric Juezas magistral. Encara sort que els amics criden els amics, i a través de Vicent hem aconseguit les últimes entrades. Contra la pensada que l’obra encara es representaria aquesta setmana, contra una finestreta que deia ‘exhaurides’ no podíem fer res. Esperar el desastre, la renúncia… A més, ja m’havia saltat un concert del xiquet, en la banda juvenil del poble.

El personatge Estellés és immens, un Mural de poeta, gegantí, i l’obra que hem vist, des del primer moment és excel·lent per moltes raons. Ho havia llegit a can Blesa, però no esperava viure aquesta emoció, la paraula, el narrador, el músic Miquel Gil en directe, Pilar Almeria, i Enric Juezas, collons, en un paper de poeta envellit, irònic, tendre, conversador… Un poeta màxim, Estellés, lloat per aquesta exquisitesa que avui acabava el primer tram de representacions: ‘Hem de portar l’escola, centenars d’alumnes, milers de joves a conèixer el poeta màxim dels valencians del segle XX: els joves mereixen de conèixer la història d’aquest país, i de conèixer els seus poetes. En un país culte, el sacrilegi comés amb els grans homes no tindria perdó. A València, què voleu, els polítics responsables de les més altes institucions continuen orgullosos dels afussellaments de Paterna. Continuen sense entendre el poeta Estellés de Burjassot, sense entendré gairebé res de res.

L’alumnat ha de viure l’emoció, el discurs del fill del forner a través de l’actor Enric, la música de Miquel Gil, aquest ritme que no voldries que s’acabés mai, una vida d’emoció.
El tou del país, malgrat la puta pena de polítics i de responsables culturals, és en aquests espais reduïts, el teatre Micalet, amb una companyis seriosa, una música caiguda del cel, una infrastructura mínima tan lloable, que ens fa tan grans, als valencians, en aquests detalls petits i excelsos.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per adasi. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *